Diuen: “La burca és una peça de roba, una disfressa com a màxim; no cal legislar sobre peces de roba ni disfresses”. Error: la burca no és una peça de roba, és un missatge. És un missatge que expressa el sotmetiment, l’esclavitud, l’opressió, la derrota de les dones. Diuen: “Potser sí que és un sotmetiment, però és consentit; traieu – vos del cap la idea que marits cruels, pares dèspotes i tirans locals imposen la burca a unes dones que no se la volen posar?”. D’acord. Però la servitud voluntària no ha estat mai un argument; l’esclau feliç no ha justificat mai la infàmia fonamental, essencial, ontològica de l’esclavatge. I des dels estoics fins al pensador del segle XIX Elisée Reclus, des de Schoelcher fins a Lamartine i Tocqueville, tots els antiesclavistes del món ens han donat tots els arguments possibles contra la petita infàmia suplementària que consisteix a transformar les víctimes en artífexs de la seva pròpia desgràcia.

DIUEN: “LLIBERTAT DE CULTE I DE CONSCIÈNCIA; llibertat d’exercici i expressió de la religió per la qual hagi optat cadascú. En nom de què podem prohibir a un fidel que honori Déu de la manera que prescriuen els seus textos sagrats?”. Un altre sofisme. Perquè – no ho repetirem mai prou – la burca no és una prescripció alcorànica. No hi ha cap versicle ni cap text de la Sunna que obligui les dones a viure en aquesta presó de ferralla i roba que és un vel integral. No hi ha cap de doctor de la religió que no sàpiga que l’Alcorà no diu enlloc que mostrar la cara és un acte de nuesa, no més que el de mostrar les mans. Per no parlar dels qui, com Hassan Chalghoumi, el valent imam de Drancy, diuen amb veu alta i clara als seus fidels que portar aquest vel integral és obertament antiislàmic.

DIUEN: “NO CONFONGUEM LES COSES! COMPTE! Si donem tanta importància a la burca, potser alimentarem la islamofòbia, que és una forma de racisme. Hem impedit que aquest racisme s’infiltrés per la porta del debat sobre la identitat nacional; permetrem ara que torni a entrar per la finestra de la discussió sobre la burca?”. Un altre sofisme. Pertinaç, però absurd, perquè una cosa no té res a veure amb l’altra. La islamofòbia – i això tampoc no ho repetirem mai prou – no és racisme. Personalment, jo no sóc islamòfob. M’interessa massa el món espiritual, el diàleg entre les espiritualitats, per ser hostil a una religió concreta. Però la crítica lliure de les religions, el dret a burlar – se del seus dogmes o creences, a la incredulitat, a la blasfèmia, a l’apostasia, són drets pels quals hem pagat un preu massa alt per permetre ara que una secta, uns terroristes del pensament, vinguin a abolir – los o afeblir – los. Del que es tracta aquí és de Voltaire, no de la burca. El que està en joc són les Llums d’ahir i les d’avui, i la seva herència, no menys sagrada que la dels tres monoteismes. Un pas enrere, només un, en aquest front equivaldria a donar llum verda a tots els obscurantismes, a tots els fanatismes, a l’odi i la violència.

I, FINALMENT, DIUEN: “PERÒ, AL CAPDAVALL, de què estem parlant? Quants casos hi ha? Per uns quants milers, potser alguns centenars, de burques en tot el territori francès, val la pena fer tot aquest enrenou? Desenterrar tot aquest arsenal de reglaments i fer una llei?”. És l’argument més habitual i, per a alguns, el més convincent. Però, en realitat, és tan enganyós com els anteriors. Perquè una de dues: o la burca només és un joc – una peça de roba, una disfressa – i, aleshores, el que escau és la tolerància; o és una ofensa contra les dones, un atac a la seva dignitat, un qüestionament de la norma republicana de la igualtat dels sexes – per la qual també hem pagat un preu molt alt – , i es tracta aleshores d’un principi; i quan el que està en joc són els principis, el nombre no té cap importància. ¿Algú es pot imaginar que cal posar en qüestió les lleis de 1881 (lleis fonamentals franceses de llibertat de premsa i expressió) amb el pretext que els atacs a la llibertat d’expressió són ara infreqüents? I què diríem d’algú que, en veure que disminueixen els atacs racistes o antisemites, volgués abolir o, si més no, suavitzar les lleis en vigor sobre aquesta matèria? Si de debò la burca és el que dic, si és un insult a les dones i a la seva lluita secular per la igualtat; si, a més, és una injúria contra les iranianes que, en el mateix moment en què escric això, desfilen amb la cara descoberta contra un règim d’assassins que fan servir la burca com un dels seus símbols; en poques paraules, si aquest símbol significa que la humanitat es divideix entre els que tenen un cos gloriós dotat d’un no menys gloriós rostre, i les que tenen un cos i una cara que són ultratges vivents, escàndols, brutícies que cal amagar o neutralitzar, aleshores, encara que a França només hi hagués una dona, tan sols una, que es presentés engabiada a l’hospital o l’ajuntament, caldria alliberar – la.

PER TOTS AQUESTS MOTIUS, ESTIC A FAVOR d’una llei que declari, amb contundència i claredat, que és antirepublicà portar la burca als espais públics.

© 2010 Bernard – Henri Lévy

(The New York Times Syndicate)l

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell