Els fets de Salt i l’hipotètic auge de Plataforma per Catalunya destapen l’enèsim debat sobre racisme al país. Abans de condemnar ideologies, cal entendre l’estratègia dels intolerants que han passat del racisme cultural a l’estadístic. M’explico. El racista tradicional argumenta així: “No m’agrada l’estranger perquè té tal color de pell, desprèn tal ferum, o realitza tals pràctiques que detesto, perquè ataquen la supremacia de la meva cultura, l’autèntica, indissociable del meu territori”. El racista postmodern no dispara contra qualitats; sap que els multicultis – el seu revers natural – el titllaran de carca i la seva crítica serà poc efectiva. El racista estadístic diu: “Jo no sóc enemic dels estrangers (de fet, tinc una xineta a casa que he adoptat legalment i cedeixo part del meu sou a Intermón Oxfam), però els fets demostren que una gran part dels immigrants acaben delinquint, i per això hem de controlar – los amb més duresa”. Cal veure la perversió d’aquest argument, encara més perniciós, justament perquè es disfressa d’aparent amabilitat i cursileria paternalista. El racisme és un prejudici conceptual que associa certes conductes (pejoratives) a una qualitat racial determinada. Que aquesta conducta sigui palesa o no, és un problema que no fa menys fraudulent el prejudici. Jo seguiré essent racista si afirmo que els xinesos tenen més tendència a mentir pel fet de ser xinesos, encara que un estudi de la Universitat de Harvard certifiqui que els xinesos ho fan en un 90% dels casos. Escudar – se en l’estadística és el pitjor racisme, el racisme benpensant.