EL MELÓ de la immigració es va obrint a poc a poc – l’esclat esquitxador definitiu encara no l’ha fet, i potser està a punt – , i al país que no tenia problemes, que no era racista, etcètera, se li van veient les lluentors que no totes són or. La gestió de l’Ajuntament de Vic – de moment, amb anada i tornada – , ha tingut la virtut de posar sobre la taula la qüestió sense ambatges. Ara bé, tal com està plantejat el problema, és irresoluble, perquè els números no quadren. I d’altra banda acaba fent l’efecte que als polítics els interessa més utilitzar els fets per atacar l’adversari que trobar solucions, o si més no, paliatius.

Cal recordar un cop més que l’Administració és un servei, i que el ciutadà vol que les coses funcionin i ja no pot més de guirigalls de pati de col·legi? Pero el cas de la immigració – de manera tràgica pels qui la pateixen – té una dimensió difícil de calibrar i de mal resoldre, perquè hi conflueixen àmbits i factors d’ordre molt diferent i complexes de conciliar.

És evident que no hi pot haver un sector de la població sense papers, il·legal, fora del cens i desprotegit sanitàriament, educativament, laboralment, legalment i socialment en general, i d’altra banda, a ningú se li pot acudir que de manera programàtica es facin les coses contra la llei (aquí entraríem en una alta qüestió: com és que en aquest punyeter país algunes lleis es compleixen i d’altres no). Hi ha una cadena causal que falla en el conjunt: comença a fallar quan ciutadans d’altres països entren en el territori il·legalment, i acaba petant a Vic i a altres llocs. I això que, reitero, encara no ha petat de debò, encara – per sort – no hi ha esclats de violència xenòfoba d’aturats autòctons, ni assalts massius de foranis famolencs, i no continuo per no donar idees.

És impossible resoldre en termes particulars un mal general. S’hi poden posar pedaços de circumstàncies, però el mal general que perdura, la injustícia genèrica del sistema mundial – sí, mundial – qui té capacitat per resoldre’l? Entre nosaltres, ningú. Un sol no pot resoldre la fam del món, ni pot acollir vint persones a casa seva, que és per quatre i com a màxim n’hi pot encabir set o vuit.

Però en una escala abastable cal trobar el punt possible menys gravós pel benestar de majories i minories i per la convivència, sense gestos demagògics i sense disparar contra el missatger. M’agradaria pensar que aquest camí és imaginable, sense caure en la fal·làcia pseudoprogre de pretendre obrir fronteres de forma indiscriminada, ni en la d’acusar de racistes els qui, en ús del dret de posar els pedaços que dèiem, es veuen obligats a posar el remei particular a casa seva.