La polèmica generada per la decisió del consistori de Vic de negar la inscripció al padró dels immigrants sense documents puja de to de dia en dia. Cada vegada són més els ajuntaments, les entitats, les organitzacions i els partits que hi intervenen, sovint sense aportar arguments de gaire pes. El cas d’alguns partits, com el Popular, és força curiós perquè és possible trobar – hi alhora un discurs i el contrari.

Vic ha estat molt criticat des de la ignorància i el discurs pseudoprogressista elaborat a molts quilòmetres de distància. Abans de tot, s’ha de tenir en compte que el 25 per cents dels veïns de Vic són d’origen estranger i que la ciutat ha estat i és un model d’integració. Amb això n’hi hauria d’haver prou per examinar atentament les causes de la decisió municipal, en comptes de despatxar – la amb termes tan desgastats per l’ús intensiu i abusiu com xenofòbia i racisme. Però no: és més fàcil tancar els ulls, utilitzar conceptes que s’haurien de reservar per a casos que ho justifiquin de debò i no oferir cap solució.

El govern central vol que Vic obeeixi la llei i empadroni els sensepapers. Té raó. Totes les lleis s’han de complir, agradin o no. En tot cas, es poden canviar d’acord amb els mecanismes previstos per un règim democràtic. Però no deixa de ser una paradoxa que el mateix govern central que exigeix el respecte als drets humans sigui el que, cada cop que hi ha una allau de sensepapers a les fronteres africanes, aixeca uns metres més el mur, i es mostra incapaç d’aplicar una llei d’estrangeria reformada. ¿Les lleis que obliguen els ajuntaments s’han de complir i les que obliguen el govern central no?

Al capdavall, el que demostra el cas de Vic és que en algunes poblacions hi ha preocupació per la sort dels immigrants sense papers. Barrejar en el debat els que estan degudament documentats són ganes de crear confusió. Aquest és un debat sobre el qual totes les administracions han passat de puntetes, tement – ne les conseqüències electorals. Doncs bé: Vic dóna l’oportunitat de fer aquest debat, un debat que ha de renunciar a la demagògia. No serà fàcil, per desgràcia.