Que la crisi agreujaria els problemes associats a la immigració, era d’esperar. Però se suposava que el conflicte principal consistiria en una “lluita de pobres” per fer – se amb els escassos recursos de les polítiques socials. I vet aquí que s’obre un front al cor de la “Catalunya catalana” i els protagonistes no són els esperats. Ha estat a Vic, un dels bressols de les essències pàtries, on ha esclatat la hipocresia, i això demostra que recorre el país de dalt a baix, com un magma subterrani capaç d’esclatar arreu i no només als barris de la regió metropolitana.

En el fons, res de nou. Els mateixos que arrufaven el nas davant dels “xarnegos”, ara senten amenaçat el “seu” país pels “moros”. És la hipocresia de sempre. Que treballin, però que no se’ls noti, que no protestin, que no demanin. És un camí que, de seguir – lo, ja sabem on va: a la “banlieue”, a la conformació d’un país de compartiments estancs que no es veuen ni es parlen. Un país d’identitats pures i igualment receloses les unes de les altres. Els autòctons atemorits de perdre la seva essència, els nouvinguts cada cop més tancats en la seva cultura com a reacció al rebuig i a la porta tancada.

És el model francès de no integració, que neix de l’acceptació per part dels partits majoritaris de les tesis dels extremistes per simple tacticisme electoral. És la incapacitat de la política de fer front als plantejaments simplistes i cridaners dels xenòfobs, que actuen com a canalitzadors d’una temença legítima i alhora equivocada.

Hi ha un camí per evitar la implosió de la societat i el seu esmicolament en tribus de “purs”. Requereix ambició, coratge, sentit de país i molta pedagogia. És a dir, política. L’alternativa és deixar – nos governar per la por.