La por no torna perquè mai no marxa del tot. L’alliberem de la cel·la on jeu empresonada quan intuïm que el món que era el nostre se’ns fa desconegut. El temor ens defensa del risc que creiem excessiu. La por de créixer ens torna adolescents insofribles, el temor que casa nostra deixi de ser – ho ens fa negar l’empadronament a l’immigrant sensepapers.

Vic no és racista, és només poruga. Com jo, com vós i com ell quan el paisatge es capgira i s’evapora el que coneixíem. Braços oberts i abraçades per als primers nouvinguts, encaixades de mans als segons, salutacions distanciades als tercers, convivència muda amb els quarts i hostilitat manifesta quan ja no queden números per comptar – los. Ho llegim de la capital de l’Osona i ho veiem també a les mil·lenàries Tortosa, Cervera i a tants d’altres etcèteres.

Els fantasmes es multipliquen quan es fa fosc. Convé il·luminar el passadís si no volem que els partits xenòfobs facin fogueres amb els mobles del menjador. S’ha premut algun interruptor però no sabem encara quin és el que aclareix l’estança.

Xuclar i bufar alhora és impossible. Convé fer una cosa i després l’altra. Amb els immigrants que ja hi són ens cal actuar com el Petit Príncep amb la guineu per sentir – los nostres amb la paciència dels anys. Ara bé, amb els que no hi són però ho voldrien, només ens queda la franquesa de dir – los que ja no, que ens ha envaït la por, tan natural, humana, comprensible i vergonyant ella. Una por que es fa forta quan la menyspreen i insulten confonent – la amb el racisme i la xenofòbia. Alimentada per la negació esdevé pànic i planta la llavor de la inhumanitat i el desastre. No és que el vaixell, com deien els socialistes alemanys, sigui ple; però hi ha mar de fons i les bandades són fortes.