Il·legal

Aparentment, el nucli de la polèmica sobre el no empadronament d’immigrants irregulars a Vic és si és o no és legal. El govern espanyol diu que no és legal. L’alcalde de Vic segons el vaig sentir al programa d’en Cuní diu no tan sols que és legal, sinó que és l’única manera de complir realment la legalitat. Si es tracta d’això, de saber si és legal o il·legal, figura que no hauria de ser tan complicat. Algú deu haver-hi que llegint les lleis digui, amb una perspectiva tècnica, si obliguen a fer el que volen fer a Vic o si ho impedeixen. Doncs que ho digui i que es compleixi. Sembla senzill.

Injust?

Una altra cosa és si la llei està ben feta i, per tant, si complir la llei pot portar a conseqüències injustes o contraproduents a la pràctica. Em fa l’efecte que en qüestions d’immigració com en altres qüestions sovint els països mediterranis fan lleis per quedar bé, per fer veure que són molt durs o al contrari molt humanitaris, però després la pràctica va en direcció contrària. Quan ens sembla que una llei és injusta, no canviem la llei, sinó que considerem que el millor és no complir-la. Es legisla de cara a la galeria, amb la confiança que la pràctica ja situarà les coses en un terreny raonable.

Invisible?

La iniciativa de Vic pot tenir una virtut: fer visible l’invisible. Les administracions més grans sembla que s’agradin fent declaracions fotogèniques sobre la immigració, però després deixen la patata calenta en mans dels ajuntaments, que tenen la feina sense tenir l’eina. Ni la jurídica ni l’econòmica. Si el potencial conflictiu del fet immigratori no ha acabat d’esclatar, en temps de crisi, és gràcies al coixí dels ajuntaments, que han gestionat la realitat millor o pitjor, mentre l’Estat es dedicava a la metafísica. I és més fàcil fer grans discursos sobre una immigració invisible que gestionar cada dia una immigració visible.