La decisió de l’Ajuntament de Vic de no empadronar els immigrants que arribin a la ciutat sense visat o permís de residència ha tingut de moment un efecte clarament positiu, i és fer que es parli del tema. No entraré a valorar – no en sé prou – si la decisió de marres és o no és conforme amb la llei, però és d’agrair que els grups municipals de CiU, PSC i ERC hagin estat capaços de posar – se d’acord i avalar l’alcalde en el moment de fer el pas que va de la regió volàtil de les bones intencions a la realitat concreta.

Ara bé, és evident que la mesura, tal qual, no deixa de ser un pegat – els immigrants sense els papers en regla en tenen prou d’acudir a qualsevol altre municipi – i que el que no pot ser és que cada ajuntament acabi desenvolupant la seva pròpia política d’immigració. I no em sembla encertat dir, com llegíem ahir en unes declaracions del senyor Josep M. Vila d’Abadal, alcalde de Vic, que la regularització dels immigrants és “un problema del senyor Corbacho”.

No em sembla encertat perquè, a banda del ministre del ram, el tema de la immigració afecta i importa a la societat sencera. Hem insistit a passar – hi per sobre de puntetes com les ballarines durant anys i panys, i ha calgut que la situació es tornés complicada de veritat i que comencéssim a sentir al clatell l’alè fètid de la xenofòbia que prediquen individus com el tal Anglada perquè comencéssim a sentir la necessitat de fer – hi alguna cosa. Bé, val més tard que mai.

Un servidor no té cap recepta sobre una qüestió tan delicada, de manera que em limitaré a consignar tres obvietats. La primera és que, pesi a qui pesi, aquest país no seria el mateix sense la presència i el concurs de la immigració, tant l’espanyola de mitjans del segle passat com l’actual de procedència múltiple. La segona és que l’arribada d’immigrants genera necessàriament conflictes, i negar – ho seria del gènere tonto. Recordo sentir explicar a una metgessa d’un centre d’atenció primària de Barcelona que una dona musulmana va acudir – hi perquè la visitessin de no sé quin mal. Fou degudament atesa per un metge que la va sotmetre al reconeixement corresponent. Al cap d’unes hores, quan el metge sortia del seu despatx, va ser assaltat per un energumen que li va omplir la cara de bufetades. Era el marit de la pacient musulmana, que no podia sofrir que un altre home hagués posat les mans a sobre de la seva muller.

No és un cas puntual ni aïllat. Com tampoc no ho són – tercera obvietat – els milers d’homes i dones que han arribat aquí des dels confins més diversos i que cada dia s’esforcen per guanyar els diners que necessiten per a ells i les seves famílies, per conèixer la manera de ser del país que els ha acollit i per adaptar – s’hi tan bé com saben, i que penquen i s’espavilen agraïts de tenir una oportunitat. I que d’aquesta manera contribueixen tant com qualsevol altre al benefici de la comunitat. Després se’n tornaran als seus països o arrelaran aquí, però, sigui com sigui, cal que hi hagi unes lleis que regulin els seus drets i els seus deures, i que aquestes lleis s’apliquin, com per altra banda tenen costum de fer a la majoria de països mínimament articulats. Perquè això sigui possible, cal tenir una consciència clara de la realitat, tant en els seus aspectes positius com en els que no ho són. I deixar de fer escarafalls com els del títol, com si els immigrants fossin una plaga o bé una espècie protegida.