França inicia el 2010 amb una iniciativa legislativa que vol traduir – se en alguna cosa més que una llei: el que pretén, en realitat, és aprofundir en un debat delicadíssim que s’ha anat tancant en fals des de la dècada del 1980, quan manava Mitterrand. El projecte promogut pel partit de Sarkozy – majoritari a l’Assemblea Nacional – implicaria la prohibició de l’ús de la burca (una peça de roba tradicional que utilitzen algunes dones musulmanes, i que cobreix completament el rostre) en qualsevol lloc públic de la República. Fins ara, aquesta indumentària només estava vetada legalment en determinats edificis estatals. Si prospera la llei, cosa que és gairebé segura, la infracció serà multada amb 750 euros. En cas que la dona hagi estat obligada a portar la burca pel seu marit o altres familiars, la multa recaurà sobre ells i serà més alta. Molt important: no perdem de vista el context immediat, que és el de l’aclaparadora victòria del no a la proliferació de minarets a Suïssa. Sarkozy, en aquest sentit, no fa cap proposta extravagant, res que no estigui formant part ja de les preocupacions de la majoria d’europeus.

ÉS EVIDENT QUE AQUESTA INICIATIVA va molt més enllà del fet que les dones puguin o no puguin dur en públic un drap que els tapi la cara. En si mateix, aquest fet resulta anecdòtic, insignificant. Aquí s’està discutint una altra cosa que és alhora molt abstracta (des d’una perspectiva política) i molt concreta (des d’una perspectiva cultural): la identitat europea. La burca és una excusa, segurament necessària, per poder bandejar les arestes més incòmodes d’un problema que, en general, consisteix en un conjunt de preguntes que ningú no gosa fer. Per exemple: fins a quin punt allò que ara anomenem Europa no es consolida com a tal entre els segles XVI i XVIIII precisament com a reacció a l’amenaça real de l’Imperi Otomà? L’any 1529, quan es produeix el primer setge de Viena, o un segle i mig després, a la primavera del 1683, quan s’esdevé el segon, Europa deixa de ser un confús conglomerat de grans imperis i de petits principats, de regions catòliques i de ciutats protestants, de llengües llatines i parles d’arrel germànica o eslava, per esdevenir una unitat – inconcreta i més aviat paradoxal, però unitat al cap i a la fi.

SI EVOCO EPISODIS TAN LLUNYANS ÉS JUSTAMENT per subratllar que el recent referèndum de Suïssa o la recent proposta legislativa francesa no tenen res a veure amb contingències recents, com l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York de l’any 2001 ni altres fets posteriors, sinó amb coses que estan en l’imaginari col·lectiu de qualsevol occidental, sigui d’on sigui. L’argument és reversible, però. La consciència diguem – ne política, no només religiosa, de l’islam apareix com a conseqüència de les croades medievals. Sorgeix, doncs, d’una amenaça tan real com la que va suposar el setge de Viena. Qui millor ho ha explicat ha estat l’escriptor libanès Amin Maalouf, a Les croades vistes pels àrabs. Compte, doncs: aquí no estem parlant de memòria històrica, sinó de mentalitats i d’imaginaris, que són una cosa molt diferent. El gran historiador Jacques Le Goff va definir la mentalitat com “allò que compartia Napoleó amb el més humil dels seus soldats”. Es tracta certament d’una cosa evanescent i subterrània, les conseqüències de la qual són, però, importantíssimes i duradores. Per això Bin Laden juga a ser Saladí: sap molt bé què fa. No maneja conceptes polítics, ni ideològics, ni pròpiament religiosos, sinó idees borroses que deriven de l’imaginari col·lectiu del món arabomusulmà.

L’OBSTINADA NEGACIÓ DE LA MENTALITAT que comentem ens ha portat al lleig vici dialèctic de no dir les coses pel seu nom. Per exemple, Sarkozy vol juxtaposar aquesta iniciativa legislativa amb una proclama feminista que, en aquest precís context, resulta del tot forçada i sospitosa. Els ciutadans francesos de fe musulmana poden preguntar – se, legítimament, si aquesta proposta constitueix un acte encobert de racisme o de xenofòbia. La pregunta és lícita, perquè, a còpia de no voler plantejar el debat en termes clars, aquí s’està jugant a l’equívoc. Per què no es fa referència, obertament, a la preservació de la identitat europea, tot deixant de banda l’anècdota numèricament insignificant de la burca? Per què tornem a tancar en fals un debat proposant, per exemple, una absurda multa de 750 euros per dur un drap a la cara?

POSATS A JUGAR AMB METÀFORES derivades remotament de l’imaginari col·lectiu, hom pot fer coses més constructives, però. Pensem en quelcom tan – en aparença! – genuïnament francès com un croissant. Per què es denomina amb un terme que significa literalment “creixent”? La pregunta ens retorna a la Viena assetjada de l’any 1683. Tot just abans que les tropes imperials de Leopold I i les del rei de Polònia, Jan III Sobieski, expulsessin els invasors turcs, els ciutadans de Viena van fer un primer i victoriós intent de trencar el setge. L’entusiasme general va ser tan gran que es va celebrar de diverses maneres. Una d’elles fou ben pintoresca: els pastissers van fer uns panets amb la forma del símbol de l’islam, la mitja lluna creixent. Menjar – se’ls constituïa, en aquells dies, una metàfora ben explícita… L’any 2010, però, un croissant ja no té un regust sanguinolent, sinó dolç. Aquesta segona metàfora permet iniciar, però en cap cas tancar, un debat serè, clar i honest.