Estarem d’acord que el dia de Nadal és particularment adequat per tractar espinoses qüestions relatives a l’islamisme. Això és el que estan fent a França, on aquests dies tenen obert un debat d’allò més viu entre els partidaris i els detractors de l’última proposta del govern Sarkozy sobre el particular: a saber, prohibir l’ús en espais públics de l’anomenat vel integral. Aclarim que el vel integral és aquell que, del rostre de l’afortunada senyora o senyoreta que el llueix, deixa només destapats els ulls, i cobreix tota la resta. Per entendre’ns, es tracta de la modalitat de vel que més s’assembla a la sempre maltractada burca.

Però vet aquí que una certa progressia europea, justament aquella que sempre s’ha mostrat inflexible a l’hora de condemnar la burca perquè hi veu – amb raó, em sembla – una forma particularment miserable de vexació de les dones, ara ha sortit en canvi a defensar amb gran aplom l’ús del vel integral. Argüeixen que prohibir aquesta vestimenta és una iniciativa de la dreta francesa, que ja es veu que és dues vegades perversa, per dreta i per francesa. I argumenten que moltes dones musulmanes se la calcen al cap com a resultat d’una opció lliurement presa: d’alguna manera es ve a dir que, així com on la burca és una imposició intolerable del masclisme patriarcal, el vel integral és una manifestació del dret inalienable a la lliure expressió de la pròpia identitat cultural. O, dit d’una altra manera, que allò que considerem execrable quan succeeix als països islàmics, ens ha de semblar enriquidor quan ens ho trobem als carrers de la vella Europa. Tanta consistència aclapara.

Quan escolto argumentacions d’aquest calibre, em ve a la memòria el que un dia m’explicava, ja deu fer tres o quatre anys, una metgessa d’un CAP de Barcelona. En aquest centre s’havien vist obligats a incloure dins la plantilla la figura del mediador cultural, que té la funció d’evitar o negociar els conflictes que es poden arribar a produir entre la comunitat mèdica i alguns sectors de la immigració islàmica. En concret, al centre d’aquesta metgessa havien viscut el cas d’una dona musulmana que havia acudit a visitar – s’hi i que havia estat atesa per un metge de guàrdia. El metge va sotmetre la dona a una inspecció, per a la qual cosa li va haver de retirar el vel que duia al cap. Ella se’n va anar amb el diagnòstic i la recepta corresponents, sense dir res més. Però al cap d’un parell d’hores, quan el metge va guaitar per la porta de la consulta per cridar el pròxim pacient, el que es va trobar va ser el marit enfurismat de la dona desvelada, el qual, sense dir ni ase ni bèstia, li va inflar la cara a mastegots. I és que, tret d’ell, no existia en aquest món l’home que li pogués treure el vel a la seva esposa, tant si era metge com papa de Roma.

Es tracta d’un cas concret i particular, però significatiu. No sé si existeixen dones que trien lliurement vestir el vel integral, però el que és obvi és que al darrere de la majoria d’aquests vels s’hi amaguen sòrdides històries de dominació i brutalitat, avalades per la tergiversació malaltissa d’una creença religiosa. Ja vaig dir fa uns dies que detesto les prohibicions, però abordar aquesta qüestió com un simple problema de la dreta francesa és ridícul. Si de veritat es vol fomentar la llibertat de credo, el primer que cal fer és combatre els fanàtics. Bon Nadal per als creients, els agnòstics i els ateus.