El Codi Penal espanyol ho establia: negar l’Holocaust – l’assassinat de masses més gran de la història – era constitutiu de delicte. Com tota traça de nazisme, era normal, en perfecta sintonia en la resta de legislacions europees, que fos perseguida i castigada amb una pena que oscil·lava entre l’un i els dos anys de presó. Però va intervenir – hi el Tribunal Constitucional, empès pel recurs d’un neonazi; llavors, el tribunal va fer una doble distinció: una cosa és difondre les idees i doctrines nazis (cosa sí punible), i l’altra és negar el genocidi, cosa que no és reprovable. Segons l’alt tribunal, aquesta negació cau dins l’àmbit de la llibertat d’expressió, de la lliure interpretació dels fets històrics. Prohibir el negacionisme nazi és anticonstitucional. Ras i curt: justificar un genocidi és delicte, però desmentir l’existència del més gran que s’hagi mai perpetrat no ho és, i per això es va retallar l’article del Codi Penal que així ho establia.

PERÒ, ¿POTSER LES DUES ACCIONS no són gairebé equivalents? Negar la realitat històrica de l’Holocaust: ¿no és potser fer un pas cap a posicions reculades, cap a la difusió d’idees inhumanes o assassines? Ara que a Espanya el dit negacionisme no és delicte potser aquest país tan lliure es transformarà en la Meca dels historiadors sonats que proliferen arreu del món, aquests falsificadors de la història a qui els agrada propagar, implícites en les seves tesis, l’odi als jueus, els gitanos, els homosexuals i tots aquells que van ser perseguits i anihilats pel Tercer Reich.

A TOTS SE’NS POSA LA PELL DE GALLINA quan Ahmadinejad, el president de l’Iran, diu allò de “L’Holocaust jueu és un mite”, i és per això que la Unió Europea, cada cop que el president iranià prorromp amb aquesta mena de nicieses, el condemna públicament: sap que la seva posició dóna ales a l’antisemitisme i a l’odi. Ahmadinejad, gran enemic dels jueus, nega l’Holocaust amb una finalitat molt concreta: qüestionar el dret d’Israel a existir com Estat.

L’HOLOCAUST NAZI ES BASAVA EN UNA IDEA molt sinistra: se li negava a l’altre – sobretot al jueu – la seva humanitat. L’home a qui es volia esborrar quedava reduït a no res, era menys que un home, una bèstia, rata, poll o escarabat. Ho explica molt bé el filòsof francès Alain Finkielkraut en un assaig precisament titulat així: La humanitat perduda: assaig sobre el segle XX. Finkielkraut explica que, quan Espanya va haver d’emprendre la colonització dels indis d’Amèrica, al segle XVI, van plantejar – se idees oposades sobre la humanitat o no de les tribus que s’hi havien trobat – és la coneguda com a Junta de Valladolid – : ¿eren homes o no ho eren, aquelles criatures selvàtiques? Per alguns participants en aquella controvèrsia, els indis eren inferiors, una mena d’infrahomes – caníbals, idòlatres – als quals es podia doblegar segons el dret de conquesta. Finkielkraut ens recorda que quan es perd la percepció de l’altre en tant que home – quan se li nega la categoria humana – no es fa sinó donar pas a les pitjors formes de barbàrie, ferotgies que neguen la tan il·lustrada pietat universal. “Si això és un home”, es deia Primo Levi en veure’s sotmès a aquestes cruels indiferències.

TAMBÉ EN AQUESTA LÍNIA, TROBEM una molt bella pàgina del filòsof Emmanuel Lévinas, on explica la seva experiència de reclusió en un camp de treball l’any 1939. Lévinas, com a jueu, treballava forçat a les ordres dels nazis, sentint negada també tota la seva humanitat: ell no era un home de carn i ossos, sinó tan sols fems, un bacil de la pesta. Però algú li va recordar la seva pertinença a l’espècie humana: una criatura viva es va afegir a l’escamot d’engrillonats i els mirava com a homes, apareixia durant els matins vora la tanca del camp i els esperava en tornar de la feina, saltant i udolant amb alegria. Era un gos, un gos que els presoners anomenaven Bobby, tanmateix un gos que els feia saber que, almenys als seus ulls canins, tots ells continuaven sent homes. Fins que el gos Bobby també va ser foragitat. En primer lloc, es nega la humanitat a un plegat d’individus per poder cometre així una carnisseria que després també es nega haver perpetrat. El negacionisme dóna peu a moltes accions horroroses.

TOTS ESTAREM D’ACORD, TANMATEIX, que res d’això no hauria de tornar a passar. Mai més se li ha de negar la humanitat a cap home, sigui de la raça, religió o tarannà ideològic que sigui. Però, ¿què passa si li neguem a un grup humà no la seva humanitat sinó la seva nacionalitat? ¿A què dóna peu que jo negui, per exemple, que el Tibet, o Txetxènia, o el País Basc siguin nacions? ¿I que negui que ho sigui Catalunya? ¿A què dono pas amb la meva negació?

¿POTSER NO ÉS TAN GREU COM NEGAR – LI la humanitat a un home el fet de refusar – li a un conjunt d’homes el dret a ser una nació? No ignoro que el concepte nació està sotmès a múltiples polèmiques, talment com ho estava a Valladolid al segle XVI el concepte d’humanitat. ¿És una nació Catalunya? ¿I si no ho és – tal com sembla que dirà el Tribunal Constitucional espanyol, i tal com sembla que diuen més d’un vuitanta per cent d’espanyols enquestats – , podrà mai ser – ho? Pel que es veu, no basta la simple voluntat democràtica dels catalans per accedir a aquest estatus nominal.

LA VOLUNTAT GENERAL EXPRESSADA en forma de llei – l’Estatut – , a més de referendada a les urnes, així ho diu. A més de la decisió comuna, sembla que hi ha altres indicis, els clàssics, els que habitualment serveixen per definir una nació: una llengua, unes institucions, una història, aquella “herència que es renova cada dia” de la qual parlava Renan. Si Catalunya no és una nació – sigui quin sigui el concepte que s’usi per establir – ho – : ¿significa que no podrà ser – ho mai? ¿Potser ha de venir alguna institució internacional a avaluar – ho, a ponderar si hi ha insinuacions de nacionalitat en nosaltres?

EM SEMBLA QUE EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL no fa sinó emular, gairebé cinc – cents anys després, la Junta de Valladolid. Ara avalua si Catalunya és o no és una nació, talment com abans es valorava la humanitat d’alguns milions d’homes i dones d’Amèrica, tot per saber quins drets se’ls havia d’atorgar. Així, Peces Barba diu que sí, que som “nació cultural”, però que de nació, el que se’n diu nació, només n’hi ha una: l’espanyola, que a més és l’única sobirana, i indissoluble (art. 2 de la CE). Pel que es veu, doncs, en això també hi ha categories: hi ha nacions més nacionals que d’altres, amb més possibilitats, sembla, de gaudir de drets sobirans, i de perdurar.

NACIONS CULTURALS? Potser a elles es referia Omar Khayyam quan recitava: “Beu i, mirant les estrelles, medita en les cultures que va empassar – se el desert?”.