Espanya és un país amb una curiosa tirada als bucles temporals: quan menys t’ho esperes, plaf, t’assalta aquella sensació d’haver retrocedit vint o trenta anys. Tal fenomen s’ha tornat a produir aquests dies amb la discussió sobre la presència de crucifixos a les escoles, que ha generat un rebombori de pronòstic. Hi ha hagut crits al cel i esquinçaments de vestidures a compte d’una proposició d’ERC al Congrés de Diputats que insta el govern espanyol a retirar els símbols religiosos “dels centres escolars”, és a dir, així als públics com als privats. Zapatero, com sempre, s’ha mostrat amfibi i ha compromès a la futura reforma de la llei de llibertat religiosa (el nom ens fa venir al cap precedents il·lustres com la llei de la dependència o la de la memòria històrica, i ja ens tremola tot) la solució a les llacunes que arrossega l’Estat espanyol en qüestió de laïcitat i llibertat de credos.

Succeeix, però, que Espanya compta també amb una Conferència Episcopal entestada a remenar l’espantall del nacionalcatolicisme i a fer passar qualsevol govern, per tebi que sigui, com una turba infame de rojos desbocats. I així ja ha sortit l’indomable cardenal Rouco Varela, a qui l’esmentat ZP mai agrairà prou els serveis prestats en imatge, a exigir que la proposta republicana sigui ignorada i a proclamar que la creu és un símbol “que ha fet transpirar el món sencer”. Ja ho pot ben dir: els condemnats a la foguera solien transpirar que era un gust de veure – ho, igual que els afusellats pels escamots falangistes beneïts per sacerdots durant la Guerra Civil. Amb tanta transpiració com ha arribat a generar, l’Església sembla una cadena de gimnasos místics.

Mentrestant, a la neutral Suïssa (un país que per cert deixa el suposat federalisme que campa per aquí a l’alçada d’una murga sense suc ni bruc, especialment en matèries com el respecte al multilingüisme) han votat en referèndum – eps – no permetre la construcció de minarets a les mesquites que sí que són plenament acceptades al territori helvètic. És a dir, mesquites sí, però muetzins enfilats als minarets cridant a l’oració no. O el que seria el mateix: llibertat de credo sí, però ostentació de símbols religiosos no. Sembla raonable, però la decisió del poble suís ha rebut una forta contestació des de sectors progres occidentals (i d’altres no tan progres: el Vaticà també s’ha arrenglerat amb els defensors del minaret, disposat a fer causa comuna amb l’adversari musulmà contra l’enemic laic) i, no cal dir – ho, des del món islàmic. Curiosament – o tampoc no tant – la reacció més contundent ha arribat de Turquia, on el govern ha demanat als ciutadans que repatriïn els diners que tinguin dipositats en els idíl·lics bancs suïssos: una pasta molt llarga, segons sembla.

En resum, tenim moros i cristians units finalment en l’emprenyada. Si una cosa tenen en comú els fanàtics d’una religió i l’altra és que són gent flamígera, amb gran facilitat per a la transpiració. Una solució per tenir – los contents a tots podria consistir a girar la proposta i posar símbols cristians i musulmans a totes les escoles, públiques i privades. Ara bé, com que l’islam prohibeix la representació del Profeta en imatges – recordin el cas de les caricatures a Dinamarca – , suposo que el que caldria seria construir un minaret a cada escola, amb un crucifix penjat al costat. Als nostres progres segur que els faria molta il·lusió.