Mariatu Kamara ho diu amb la mirada, amb el posat distès, amb els collarets i la roba alegre: “Jo no vaig de víctima”. I hi podria anar. Als dotze anys va patir un atac dels rebels de Sierra Leone que va acabar amb les seves dues mans amputades. Uns mesos abans l’havia violada un home del seu poble i va haver de tenir un nen per cesària quan encara creia que les criatures sortien del melic de les dones. El nadó va acabar morint, al cap de deu mesos, de malnutrició en un centre de refugiats de guerra, mentre la nena mare es guanyava la vida pidolant. “Les nenes sense mans sempre fan força pena als ciutadans de Freetown”, recorda Kamara.

La noia va començar prenent consciència del que havia patit participant en les representacions teatrals del campament. Els feien per explicar què era la sida i per rememorar com es comportaven els nens soldats sotmesos a les drogues, i un dia van arribar a actuar en públic. Això, combinat amb les entrevistes que li havia fet la premsa estrangera, va permetre que la veu de Kamara arribés a Occident i que una parella d’anglesos li volgués pagar unes mans ortopèdiques que ella no sabia portar.

El final d’aquesta història és al Canadà, a Toronto, on ara viu Kamara, una noia que ja té 23 anys i que treballa per a Unicef explicant als nois dels instituts la seva experiència. Aquí també ho havia de fer, però tot i que Intermón ha ofert el seu testimoni, els han respost que no s’adeia amb el calendari escolar i, fins i tot, n’hi ha que s’han excusat dient que era temps d’exàmens. Sort que tot plegat es pot llegir a El llarg viatge de Mariatu Kamara, la traducció en català i castellà que acaba d’editar Intermón Oxfam, a partir de l’original The bite of the mango. El títol en anglès fa referència al primer home que va ajudar la nena quan la va trobar a terra dessagnant-se. Ella va pensar que d’aquesta se n’havia de sortir. I se n’ha sortit: ha guanyat el premi Voices of Courage for Refugee Women and Children i ha creat la Fundació Mariatu. El seu llibre, escrit amb la periodista canadenca Susan McClelland, ha estat traduït a sis llengües, per ara.

A El llarg viatge… hi ha moments esgarrifosos. ¿De què li ha servit recordar-los?

Escriure m’ha fet créixer molt. Jo volia explicar la meva història perquè veia que era diferent però no tenia gaires expectatives sobre si seria escoltada. No sabia quin impacte tindria, però ara veig que els joves la llegeixen i tinc una resposta positiva. Això m’ha ajudat molt.

¿Parlar-ne també l’ha ajudada a canalitzar l’odi als qui li van fer mal?

Si sóc honesta, he de dir que estava molt ferida. Just després que m’agredissin estava obsessionada, però vaig haver d’adaptar-me a acceptar els meus problemes. M’havia de fer una nova vida. A tothom el poden ferir, però he après a superar-ho i no només a centrar-me en el passat. Molts d’aquests soldats que ens atacaven eren nens capturats pels revolucionaris als 6 o 7 anys i forçats a fer coses que no volien fer. Els sotmetien a les drogues per ser encara més cruels. Ells també estaven ferits i potser ho estaran durant la resta de les seves vides.

Com ha pogut superar la mutilació, la violació, la mort del fill…?

Abans que ataquessin la nostra zona jo vivia en un poblat on era feliç. No teníem electricitat ni aigua, no tenia escola, cultivàvem els horts i era feliç perquè em sentia molt estimada. Això és el que li cal a la gent, amor i carinyo. Si perds la gent, ja no tens esperança ni força per tirar endavant, però jo tenia i tinc la meva família i em van ajudar molt. Així va ser com vaig entendre que la meva vida continuava.

I ha refet la seva vida?

Sí, però no m’he casat, perquè la gent que està casada sempre s’està queixant, però espero que algun dia trobaré un home que estigui bé. Tinc una vida normal i no em veig com una víctima perquè ho faig tot sense l’ajuda de ningú. No em sento discapacitada perquè estic capacitada per tirar endavant. M’accepto i aprenc a viure.

Quan de temps va haver de passar fins que es va atrevir a parlar públicament de la seva història?

Fa un parell d’anys em vaig adonar que explicar-ho feia que la meva vida tingués un sentit. Els nanos queden molt xocats amb el que els explico i es diuen: com pot passar això en el nostre món? Està bé que acabin sabent coses de la gent, més que no pas sobre el món d’una manera més abstracta. Com més saps dels altres, millor ets. Els adolescents han de llegir aquest llibre. Dels dotze anys cap amunt crec que els pot anar molt bé. Ho sé perquè a Toronto rebo mails de nens que em diuen que l’han llegit i que vagi a les seves escoles a explicar-ho als amics.

Al llibre explica que després de l’atac, quan la van deixar tirada al carrer, un home li va donar un mango i això la va salvar. ¿Ha vist l’infern i el cel en els éssers humans?

Ho podem veure cada dia. Arreu hi ha gent bona i dolenta i aquest home va ser generós perquè qualsevol altre hauria continuat el seu camí. Després de menjar aquell fruit, em vaig sentir més forta i em vaig posar a caminar amb la idea que continuaria el meu camí.

Ara el seu camí és a Toronto. Què en pensa, de la manera de viure d’Occident?

Aquí la gent pensa que té problemes perquè es preocupa per nimietats. El llibre m’ha donat l’oportunitat de dir-los que pensin una mica més enllà. A l’Àfrica no ens estem queixant tot el dia per petites coses. Vivim amb el que tenim i prou, però quan sóc aquí, fins i tot jo m’acabo amoïnant per foteses!

En el seu llibre, contínuament es dirigeix a Al·là per demanar-li forces.

Crec que la meva història no ha estat en va perquè continuo viva gràcies a Déu. Déu m’ha donat una raó per viure i és la d’explicar-ho. Encara que no practiqui cap religió, sóc creient i això m’ha ajudat molt.

Demà és el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones i diumenge va fer vint anys de la Declaració Universal dels Drets dels Infants. A la Fundació Mariatu treballen dia a dia per aquests drets. Què fan?

Ajudem les dones i els nens discapacitats de Sierra Leone. Després de la guerra, que va acabar el 2002, van ser oblidats. Quan vaig tornar al meu país, el 2007, vaig veure que hi havia molta gent al carrer, tirada, i se’m va trencar el cor. A la Fundació treballem per donar-los les eines bàsiques per a l’agricultura o per cosir i també fem educació per a adults. No perquè acabin sent metges o escrivint llibres sinó simplement perquè puguin fer les coses per ells mateixos i deixin de dependre de la gent. Aquest és el meu somni.