Ahir, aquest diari portava la notícia d’una batuda policial en sis perruqueries xineses amb final feliç, eufemisme per designar aquells establiments que, a més dels serveis propis de perruqueria, també n’ofereixen de prostitució. L’operació, que va reunir agents dels Mossos, Guàrdia Urbana i Policia Nacional (d’Espanya), va rebre el suggestiu nom en clau Permanent 2 (perquè ja s’havia dut a terme una primera Permanent al mes de febrer), i va comportar l’escorcoll de sis locals, la identificació de quaranta-set persones i la detenció de quatre, acusades d’un delicte contra els drets dels treballadors.

Aquest últim detall em sembla particularment deliciós: es veu que el pack de tallada de cabells més francès o manual (a escollir) comportava l’incompliment dels horaris fixats per a aquests establiments, així com la reunió de populosos grups de clients que destorbaven els veïns, i això hauria motivat la batuda i les detencions. És a dir, vostè es dedica a prostituir suposades perruqueres, probablement captades a través de xarxes mafioses, i el detenen per obligar-les a fer hores extres i per incivisme. Esplèndid.

L’ocurrència criminal de les perruqueries amb final feliç recorda aquell acudit barroer d’un paio que va pel carrer i es troba un bar amb un cartell a fora amb el següent anunci: “Gran oferta d’inauguració: cervesa més fel·lació, un euro” (fem servir el llenguatge d’horari infantil). Intrigat, el personatge entra dins el local i, mig avergonyit, li demana al cambrer si és cert el que diu l’anunci. El cambrer li confirma que sí, i aleshores l’home s’anima a demanar una cervesa. L’hi serveixen, i immediatament apareix una noia que procedeix a fer efectiva l’oferta del dia. Ell queda tan complagut que demana una altra cervesa, i després una altra… Quan, moltes cerveses després, l’home compareix per casa, la seva dona l’amonesta: “Què, ja tornes a venir mamat, oi?”. I ell respon: “Sí… i begut!”.

Sabent la mena de feines que s’hi practicaven, no deixava de resultar xocant la foto de Miquel Anglarill que il·lustrava la notícia: s’hi podia veure el mostrador d’una d’aquestes perruqueries, i els serveis de la casa, retolats al damunt del vidre amb lletres adhesives, adquirien de sobte un nou sentit. Què es deu entendre en una perruqueria amb final feliç per “rentar + secar”? (sic). I encara més inquietant, en què pensen quan proposen “metxes + tallar”? En què deu consistir exactament un “secador de casc” (més sic), o un “allisat definitiu”? (Mare de déu senyor.) I a què es referien quan parlaven de “moldeyar”? (sic, un altre cop). Només imaginar-s’ho fa venir tremolors.

En fi, només apuntar dues coses a aquest respecte: aquesta història de les perruqueries no farà més que contribuir a la llegenda negra que arrossega la comunitat xinesa a Barcelona, un dels col·lectius més mal encaixats dins la realitat catalana i que ha de suportar la humiliació de totes aquelles absurditats sobre cadàvers desapareguts i gats cuinats amb salsa agredolça. I per altra banda, el fet parla amb trista eloqüència de dues realitats que, a Barcelona, reclamen mà de metge urgent: la proliferació de màfies internacionals i el descontrol sobre la prostitució en totes les seves múltiples manifestacions. Amb normatives pel civisme o sense: però de tot això, al meu poble se’n diu degradació. I, si no s’hi treballa aviat, i amb encert i eficàcia, podem preveure un final no gens feliç.