La població indígena a l’Amèrica Llatina està adquirint un fort protagonisme polític i és un dels fenòmens més notables a cavall dels segles XX i XXI. La seva irrupció fa que calgui definir qui és considera com a tal en tot el continent americà. Els plantejaments de la pionera analista Dra. S. Jensen demostren que no és el color de la pell, ni la raça, ni l’estatus el que fa que un sigui indígena o no. La identitat és estimada com a tal en assumir que un se sent descendent dels pobles amerindis anteriors a la conquesta i genocidi d’Amèrica, el no formar part dels sectors dominants i el conservar, o fer seva, una cultura ancestral. Conceptes que són els que reconeix l’ONU, l’OEA i l’OIT.

EL MÓN OCCIDENTAL ESTÀ DESNORTAT, no entén el que està passant. Hi ha qui pregunta amb temor si ve una revolució indigenista a Amèrica Llatina que, impulsada des de Bolívia, amb suport de Veneçuela, es pot expandir des del nord de l’Argentina fins al sud de Mèxic, passant per Perú, Equador i Amèrica Central. Algú altre recorda els aixecaments zapatistes de Mèxic ara fa uns 12 anys. No hi ha un moviment indigenista en sentit abstracte, però és evident que els primers estudis des d’òptiques liberals o marxistes, assimilats a camperols i economia rural, ens ajuden poc a entendre’l.

ÉS UN MOVIMENT QUE, COM A SUBJECTE col·lectiu, apel·la a la identitat compartida, a la història comuna, a una cultura ancestral pròpia, que expressa i produeix identitat a través del mite, els símbols, tot el que els ajuda a definir – se ells mateixos davant els altres.

EL SEU LEMA EXCLOU EL CONCEPTE cultural occidental d’indígena per indi, l’axioma és: “Como indios nos explotaron, como indios nos levantamos”. Hi ha actituds de tota mena, conservadores i progressistes, autoritàries i democràtiques, violentes i pacífiques. El que tots reclamen és una resignificació de la democràcia en què ells tinguin veu i vot. Fora dels clientelismes a canvi de terres o bestiar o formes més grolleres o violentes. És la denúncia d’un secular dèficit democràtic de la població, punt que ni partits polítics ni sindicats no han tingut en la seva agenda fins ara.

LA GRAN MAJORIA D’AQUEST moviment és d’origen rural, però ara la seva presència a les ciutats com a resultat de les migracions és important, i ells ho saben. En regir – se per assemblees, no hi ha una burocràtica jerarquització, tampoc un divorci amb les bases, això explica reivindicacions locals, instrumentals i concretes junt amb altres que són a llarg termini i estructurals. En tota la seva lluita hi ha un element no negociable, la llengua pròpia. Des del món català ho entenem a la perfecció, en aquest punt en concret ens han mirat més del que molts imaginen – cal recordar que durant segles hem estat, ara uns ara els altres, sota la mateixa dictadura lingüística.

NO INTENTEN OCUPAR L’ESTAT, sinó canviar – ne la relació a partir d’una autonomia o autogovern. En voler transformar de dalt a baix l’estructura de l’Estat la relació amb els partits de sempre és tensa. Això explicaria que per fer – se presents en l’espai públic hagin d’optar per ocupar – lo (ponts, carreteres, places, piquets, etc.) i per aconseguir més simpaties apel·lin a dimensions lúdiques i a la utilizació de mitjans de comunicació. Entre ells, bàsic, internet. La globalització.

HI HA UN FET CLAMORÓS, les darreres dècades no han modificat les condicions de pobresa indígena (salut, desocupació, educació, alimentació, discriminació, treball infantil). Ser indígena augmenta la possibilitat de ser pobre. Al domini castellà i espanyol que trencaren amb violència vesànica totes les seves estructures continuà un domini crioll de similar actuació.

EL FRACÀS DEL NEOLIBERALISME econòmic, l’allau imparable de la globalització ha produït a l’Amèrica Llatina una desintegració industrial: els més castigats han estat els més pobres dels pobres, els indis. Ara, però, hi ha també un factor nou, l’existència d’una intel·lectualitat indígena i l’inici d’institucions pròpies. Els indis autoreconeguts són el 10% de la població d’Amèrica Llatina. Va des d’un 30 – 45% al Perú o l’Equador; al 60% a Guatemala i Bolívia; un 10% a Méxic i Xile; o un 1 – 2% a l’Argentina, Brasil i Uruguai. Darrera Rio 2016 i el Nobel a Obama sembla arribar – hi també la llarga ombra indigenista.