El xinès Cui Jian va irrompre amb força a mitjans dels anys 80 en un panorama musical predominat per antigues cançons revolucionàries. La contundència dels seus ritmes, influència d’artistes de tan diversa índole com The Clash, The Police o els Rolling Stones, trencava el silenci en una societat que començava a alliberar-se del jou de la Revolució Cultural de Mao Zedong, la campanya que emfatitzava els ideals comunistes.

En els inicis de la seva fulgurant carrera, Cui Jian va saber canalitzar el malestar d’una generació decebuda amb el procés d’obertura engegat per Pequín el 1976. La seva peça Nothing to my name es va convertir a l’instant en un clàssic, un símbol per a una joventut rebel, rendida a la passió i a un artista que es va cobrir els ulls amb una vena vermella durant les manifestacions del 1989 a la plaça de Tiananmen. Avui, el pioner del rock xinès lluita contra la cultura del consum i la música prefabricada, peces construïdes des d’una indústria que no busca res més que satisfer les masses.

La força i l’energia del seu directe contrasta amb un caràcter més aviat tímid i un rostre mig ocult sota la visera d’una gorra eterna amb què defuig qüestions polítiques i el paper d’abanderat. “No parlo de política a les meves cançons. Hi ha moltes formes d’expressar les teves idees, jo faig poesia”, afirma Cui Jian en una entrevista a l’AVUI concedida a Barcelona, on ahir va inaugurar la vuitena edició del Festival Àsia.

El pare del rock xinès experimenta amb una intencionada ambigüitat i amb la transversalitat d’estils del rock, al jazz, passant pel rap amb què dona vida a les seves lletres, referents d’un modernisme que trenca amb les tradicions xineses. “Parlar de forma oberta i sense complexos dels teus sentiments sempre ha estat un problema a la Xina”, explica Cui. “Per això, molta gent evitava al principi tenir cap tipus de contacte amb la meva música”, subratlla l’artista, que evoluciona paral·lelament a una societat que viu el creixement econòmic més ràpid de la història.

Compromís social

Si els directors Zhang Yimou i Chen Kaige, icones de la cinquena generació de cineastes xinesos, han millorat les seves relacions amb el poder arraconant la crítica i la reflexió pròpia dels seus primers treballs, Cui centra el seu compromís social en la defensa de la lliure expressió de sentiments com la solitud o la sexualitat i la crítica al materialisme: “Enriquir-se és avui la prioritat d’una gran part de la societat xinesa, la veu dels artistes perd força davant multinacionals corruptes que només pensen a obtenir més i més beneficis”.

El pas del temps va posar fi a les restriccions a què va ser sotmès per la seva actuació a Tiananmen el 1989. La interpretació de Wild horses a duo amb Mick Jagger a Pequín el 2006 n’és una mostra. Cui Jian, però, segueix sent una icona de l’altra cara del gegant xinès.