Els grups criminals russos, georgians i ucraïnesos són, sens dubte, l’expressió més alta del crim organitzat operatiu a Catalunya. Els pioners van desembarcar a finals dels anys vuitanta. Van arribar com a turistes en viatges organitzats, amb els seus visats acabats d’estrenar i els maletins plens de diners en metàl·lic. Era, inqüestionablement, un turisme singular: de cada cent russos que havien arribat només vint tornaven a Moscou. La resta romanien a Espanya, dispersant-se per la Costa del Sol, les Balears, Catalunya i la resta de la costa mediterrània. I els maletins, amb l’ajut d’immobiliàries locals, es convertien en hotels, restaurants i prostíbuls.

El paradís mediterrani

A començaments dels noranta en va arribar una altra onada empesa per la guerra que els anys 1994 i 1995 va tenir lloc entre els grups criminals de Sant Petersburg. Venien d’una llarga peregrinació criminal pel mapa europeu (Bèlgica, Àustria, Alemanya i França), i la geografia de la costa mediterrània constituïa un paradís per al blanqueig dels seus ingents capitals procedents del contraban de petroli, el tràfic d’armes i la venda de droga, així com de les proteccions a diferents estaments russos. No buscaven països on assentar-se, sinó territoris d’inversió fàcil, on les lleis d’estrangeria no fossin gaire dures, la policia inexperta i els paradisos fiscals com podia ser Andorra no gaire llunyans.

Els que van triar Catalunya es van instal·lar a Barcelona i en bona part de la costa catalana. Refugiats en aïllades urbanitzacions de luxe, els criminals russos convidaven els seus col·legues de Moscou a gaudir del sol català. “Tenim una pila de converses interceptades en què diuen: «Veniu cap aquí, que s’està de conya»”, explica un funcionari policial vinculat a les investigacions. D’aquesta manera, confiats i amb un més bon coneixement del terreny, van començar a buscar testaferros, socis i advocats.

La tranquil·litat duraria uns quants anys. Fins que el servei d’informació de la Guàrdia Civil, a finals del 1998, va detectar moviments sospitosos a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) i va obrir investigacions que anys després culminarien amb les operacions Marbre Roig, Vespa i Troica, desenvolupades per la Fiscalia Anticorrupció entre els anys 2005 i 2008, i que suposarien un duríssim cop per a les organitzacions criminals russes i georgianes. Per primera vegada a la història queien de cop i en un sol país cinc vori v zakone o lladres en la llei, un nom que prové de l’argot carcerari i que seria l’equivalent als homes d’honor de la Cosa Nostra.

A Barcelona no hi van arribar els oligarques de la nova Rússia, però sí exponents de la gran burgesia criminal, com ara Merab Gogiya, encarcerat abans dels noranta durant setze anys a Sibèria, o Tariel Oniani, cap de l’organització georgiana Kutaiskaia, que l’any 2005 es va escapar per pèls, gràcies a una delació, de les detencions de l’operació Vespa.

Al georgià Tariel Oniani el va introduir a Catalunya el seu compatriota Maltxas Tetruaixvili, detingut també en l’operació Vespa, i que havia començat anys abans amb un quiosc d’alimentació en plena plaça de Catalunya de Barcelona per acabar controlant tots els negocis de falàfels i xauarmes de la ciutat, la cadena Txapela i altres franquícies d’establiments de restauració. Per la seva banda, Oniani, que dirigia els seus negocis internacionals des de Barcelona i comptava amb relacions en la política i en cercles empresarials de la ciutat, va rebre l’encàrrec de Zakhar Kalaixov, l’Invisible, cap d’una de les organitzacions mafioses més poderoses, d’introduir l’empresa Lukoil al nostre país, intent que va fracassar perquè un gabinet barceloní de consultors tenia registrat el nom de la companyia i va resistir les pressions de cessió dels drets. Oniani va ser detingut finalment el juny del 2008 a la costa del mar Negre a bord d’un vaixell en què estava mantenint una reunió amb altres importants caps de la màfia.

Les festes al Riviera

Les operacions Marbre Roig, dirigida contra delinqüents ucraïnesos; Vespa, que va possibilitar la detenció de criminals georgians, i Troica, en què van aparèixer implicats ciutadans russos de Sant Petersburg i Moscou, van acabar amb els anys d’impunitat i ostentació, una època en què cada vegada que el Chelsea propietat de l’oligarca Roman Abramóvitx visitava Barcelona, la llotja del Camp Nou s’omplia d’inquietants convidats de l’Est i policies de paisà encarregats de fotografiar-los. La festa sempre passava per les habitacions de l’Hotel Rey Juan Carlos I i acabava invariablement al Riviera, el macroprostíbul de Castelldefels.

“La implantació d’aquest tipus de crim organitzat transnacional aquí només ha estat possible perquè durant un temps hi va haver una certa tolerància i també per la falta d’experiència”, assegura una font judicial vinculada a totes aquestes operacions. I segueix: “El més eficaç per combatre’l han estat els equips multidisciplinaris, formats per analistes criminals i analistes financers que es van posar a treballar amb dades de l’Agència Tributària. Aquest és el camí, la utilització de tècniques del segle XXI i la cooperació internacional”.

Després dels cops policials, els ambiciosos plans d’expansió es van ajornar i ucraïnesos, russos i georgians van prendre consciència que la innocència policial espanyola s’havia acabat. Però no ens enganyem. Freds, reservats i amb una perillosa capacitat de corrupció, els homes de l’antiga URSS segueixen entre nosaltres i realitzen les seves operacions financeres d’una manera molt més complexa. En el mateix cor de la ciutat.