Sobre aquest tema, l’essencial fou dit. Des de la seva creació, les Nacions Unides i la Unesco ens han recomanat mil vegades de viure en pau, de reconèixer que ésser diversos no ens condemna a l’antagonisme, que els que ens dediquem a l’educació ho hem de fer des de la convicció que l’objectiu és contribuir al desenvolupament individual de l’alumne, harmoniosament integrat en la construcció d’un desenvolupament col·lectiu pacífic, just i solidari.

LA CONSTITUCIÓ DE LA UNESCO (1945) desaprova “el dogma de la desigualtat d’homes i races”, i propicia “l’àmplia difusió de la cultura i l’educació de la humanitat per a la justícia, la llibertat i la pau”, una pau, diu, “basada en la solidaritat intel·lectual i moral de la humanitat”. “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal captenir – se mútuament amb esperit de fraternitat”, diu l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans.

COMPLEMENTÀRIAMENT, la Conferència General de la Unesco de 1978 es va declarar “convençuda que tots els pobles i tots els grups humans, sigui quina sigui la seva composició i el seu origen ètnic, contribueixen, segons llur propi talent, al progrés de les civilitzacions i les cultures, les quals [?] constitueixen el patrimoni comú de la humanitat”. I més endavant diu: “Tots els individus i tots els grups tenen el dret de ser diferents, de concebre’s i de ser percebuts com a tals”. Som iguals, doncs, però tenim el dret de manifestar – nos com a diferents.

PER VIURE EN PAU I FRATERNITAT, hem de ser educats a la vegada com a éssers iguals i diferents, tensió que s’afegeix a les múltiples tensions de tot sistema educatiu. La Conferència General de la UNESCO de 2001 ens ofereix una sortida a l’aparent contradicció. Diu: “La defensa de la diversitat cultural és un imperatiu ètic, inseparable del respecte per la dignitat de la persona humana. Aquesta defensa implica el compromís de respectar els drets humans i les llibertats fonamentals, especialment els drets de les persones que pertanyen a minories i els dels pobles autòctons. Cap persona no pot invocar la diversitat cultural per atemptar contra els drets humans?”.

SI DE LES DECLARACIONS internacionals passem a la feina quotidiana del mestre a l’aula, que ha de contribuir, com demana la Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides (2000), “a crear un futur comú, basat en la nostra comuna humanitat en tota la seva diversitat?”, tal vegada podríem recordar que la recomanació núm. 64 de la Conferència Internacional d’Instrucció Pública de 1968, sempre en l’àmbit de la Unesco, incloïa entre els principis rectors de l’educació per a la comprensió internacional els següents: “? 2) L’educació ha de contribuir que els joves coneguin millor el món i els seus habitants, promovent actituds que desenvolupin el respecte d’altres cultures, altres races i altres maneres de viure, un esperit d’apreciació i de respecte mutu; 3) L’educació ha de mostrar que el progrés dels coneixements humans és el resultat de les contribucions dels diferents pobles del món i que totes les cultures nacionals s’han enriquit i se segueixen enriquint amb les aportacions d’altres cultures”.

ARA BÉ, N’HI HA PROU d’obrir un diari per confirmar que aquesta germanor dels diferents és difícil d’aconseguir, tant a l’escola com a la societat, local i mundial. Sortosament, existeixen moviments ciutadans que no es resignen a acceptar el conflicte – i quantes vegades el conflicte armat! – com a alternativa als esforços a favor d’una pau justa i sostinguda.

PER TOT AIXÒ, i des de la meva condició d’emigrant múltiple i crònic, em permeto afirmar que Catalunya és, gràcies a la nombrosa xarxa d’entitats Unesco, i a un ric moviment ciutadà, plural, independent i responsable, la regió del món en la qual els i les militants dels ideals de la Unesco són més nombrosos per quilòmetre quadrat.