Arran de la concentració o vés a saber què que Falange Española farà el 13 de setembre a Arenys de Munt per contraprogramar una consulta democràtica, aquest cronista descarat va perpetrar dilluns una columna no tan crítica com es mereixia la intenció. Columna que ha merescut moltes respostes. Hi han retrucat alguns falangistes. Molt alterats, com sol passar. Encara en queden. Bon dia serà el que ja no en quedi cap. No paga la pena perdre un segon rebatent aquells que encara apel·len a la necessitat de la guerra que van guanyar. Però també s’han dolgut alguns altres lectors, ofesos per la referència exclusiva. Aquella columna no pretenia ser un estudi sobre la guerra del 36. Lluny de la seva intenció i possibilitats escatir-ne responsabilitats. Ni tan sols pretenia insinuar-ne un perfil. Només parlava de falangistes. Ningú amb dos dits de front pot considerar que allà hi va haver bons i dolents. Qui més qui menys va sortir-ne amb les mans tacades de sang. Van matar els falangistes, els militars revoltats, els militars fidels a la República, els faistes, els cenetistes, els requetès, els poumistes i els comunistes. Però hi va haver perdedors i guanyadors, que havien encetat la tragèdia i que van aguantar al poder 40 anys. I va haver-hi també un poble derrotat, perquè els vencedors tenien com a objectiu fer-lo desaparèixer. Tot això ja ho sabíem. També jo.