Ahir vaig anar a comprar un telèfon mòbil. No vaig triar un bon dia perquè hi havia una cua d’almenys deu persones, però estic de vacances, no tinc res més a fer i vaig decidir esperar – me a la cua, com tothom. Davant meu hi tenia dos nois immigrants que entre ells parlaven la seva llengua. Un d’ells es va girar i em va demanar l’hora en català. Arran d’això vam iniciar una conversa en català i, entre altres coses, em va explicar que tenia una parella lingüística amb la qual practicava el nostre idioma dos cops al mes. Feia dos anys que era aquí, em va dir, i se sentia més integrat si parlava en català. Tot un exemple a seguir. Els va tocar el seu torn, van mantenir la conversa amb la noia de la botiga en català, i van marxar. Però a mi no em van despatxar de seguida, abans vaig haver de veure com la dependenta tirava ambientador pel taulell mentre llançava tota mena d’improperis contra la pudor que, segons ella, feien els immigrants, pudor que jo no vaig sentir en cap moment.

Aquell noi va fer l’esforç de parlar amb ella en català, d’integrar – se al nostre país, de ser un més entre nosaltres però sembla que això no és tan senzill, i tot i que la llengua catalana és un instrument de riquesa cultural i de cohesió social, constato que el camí serà molt llarg. Tot plegat, una escena tristíssima.

No cal dir que vaig anar a comprar el nou mòbil a un altre lloc.

M. Àngels Alsina i Bosch

Bescanó

Vaig ser testimoni del robatori a una turista italiana a la línia 3 del metro. En sentir els crits de la senyora, que estava agafada al presumpte lladre, vam accionar l’alarma del vagó, el tren va arribar a Fontana, es va parar suaument i les portes es van obrir. Vam retenir el presumpte lladre uns moments , finalment el lladre va marxar corrents juntament amb un altre noi que en cap moment no va intervenir a la discussió.

Voldria deixar constància de la sensació d’impotència que sents en aquests casos i que en sortir de l’estació, des de Fontana fins a plaça de Catalunya, no vaig veure cap agent de l’autoritat.

Zygmunt Bauman en el seu assaig Els mons líquids pronosticava que la violència a les ciutats occidentals era un fet imparable i que les autoritats corresponents no estaven “capacitades” per aportar solucions al problema. És possible que a Barcelona ja hi hàgim arribat.

J.C.

Sant Celoni

Que les caixes catalanes protagonitzaran fusions a contracor no és cap novetat. Molts bancs i caixes van confiar excessivament en el sector immobiliari, i van descuidar el control del nivell d’eficiència i la gestió de risc. Els analistes de risc van tenir la sensació que tot era senzill sota el criteri “si hi ha totxo, hi ha garantia” … i així els ha provat. Avui estan sota el nou criteri de “tot és dolent” i no donen crèdit a ningú. El criteri, però, els difumina la responsabilitat.

El que em costa d’empassar és que els equips directius i els equips de gestió de risc que han portat entitats centenàries a una situació complexa siguin els adequats per pilotar el seu futur. De fet, ningú ha presentat la dimissió, ningú ha acceptat cap responsabilitat derivada d’una estratègia que el temps ha assenyalat com a molt errònia.

Les fusions implicaran sacrificis laborals, per recuperar nivell d’eficiència adequat es faran acomiadaments i fons prestats del FROB amb risc per a la independència en la gestió. O sia, treballadors de base i la mateixa societat pagaran la factura d’una política equivocada al llarg de la bombolla immobiliària espanyola, pagaran l’error d’uns analistes tancats dins una campana de vidre que ignoraven el món real.

Els equips directius no faran sacrificis, just al contrari, volen protagonitzar la recuperació i acaparar semàfors verds a la premsa.

I els sindicats, què? Doncs res, sembla que sols els preocupa negociar jubilacions a partir de 55 anys. Així va el país.

Celso

Igualada

En un país on la riquesa prové de la possessió de l’habitatge, no ha de sorprendre que Espanya sigui un dels països europeus amb mes proporció d’habitatges en propietat.

Evidentment, no està a l’abast de tots comprar un habitatge, fet pel qual la classe mitjana va fer un pacte amb el sector bancari: el banc els prestaria els diners i, a canvi, ells haurien de lliurar – li cada mes una part de la riquesa que genera el seu treball.

El problema ha sorgit amb la crisi. La gent ja no té prou diners per alimentar la família i pagar als bancs. Vendre l’habitatge no soluciona res perquè ningú pot comprar – lo. En conseqüència, aquella classe mitjana no té més remei que vendre el seu habitatge als bancs. Aquests, sense competència, compren els habitatges per la meitat del que van costar. Amb aquests diners, les famílies només poden retornar una petita part del préstec que se’ls va fer i el seu únic ingrés és una trista prestació d’atur, per algun temps. Quedaran, doncs, per a la resta de les seves vides en deute amb el banc. Estiguem atents, perquè es corre el risc de derivar cap a una versió moderna del feudalisme.

Susana González

Rubí