El racisme és una xacra que afecta totes les societats. És un concepte que apliquem a contextos diferents, des de la discriminació en funció de l’origen personal, que deduïm a partir de la fesomia, fins a l’aversió, i que sovint es veu reflectit també en sentiments de superioritat cultural i moral. Parlar de racisme, però, presenta una paradoxa, atès que en la població humana no hi ha races en el sentit biològic de la paraula. Però si ètnies amb trets culturals diferenciats i persones de fesomia molt diversa. No obstant això, és innegable que sovint actuem amb racisme. Però, som racistes? És a dir, ¿hi ha cap base biològica associada al racisme? Amb aquesta pregunta no pretenc buscar – hi una justificació, sinó aportar idees que puguin contribuir a eradicar – lo, amb la reflexió personal.

HI HA DIVERSOS TREBALLS CIENTÍFICS que han analitzat les respostes neurofisiològiques que es produeixen quan hom té o percep actituds racistes. En un d’aquests treballs es va mostrar a un grup de voluntaris de fesomia blanca un seguit d’imatges de persones fisonòmicament negres, i se’ls va enregistrar l’activitat cerebral. Inicialment a tots se’ls va activar una part del cervell, anomenada amígdala, que està implicada en la generació d’avisos instintius d’alerta. Ara bé, si se’ls deixava un temps suficient perquè observessin les imatges amb calma, ràpidament entrava en acció una altra zona del cervell, una part del còrtex prefrontal implicada en el control conscient de les respostes. Llavors, si les imatges no tenien connotacions agressives, com per exemple senyals explícites o implícites d’amenaça o elements que induïssin a pensar en competició, l’alerta es desactivava.

EN UN ALTRE TREBALL publicat fa poques setmanes a Science, es va mostrar a un grup de voluntaris unes imatges en què persones del seu mateix grup fisonòmic dirigien comentaris racistes a persones d’altres grups. Abans de començar, la majoria van assegurar que notarien un sentiment de rebuig. Tanmateix, en acabar molts van reconèixer que inicialment no l’havien notat. Una explicació plausible a aquesta aparent contradicció rau en la identificació inconscient de l’individu. Si la persona s’identifica – o empatitza – amb qui rep els insults, sent rebuig. En canvi, si inconscientment s’identifica primer amb les persones del seu mateix grup fisonòmic, inicialment no en sent. Ara bé, desprès d’uns moments la majoria dels voluntaris sí que van sentir rebuig, en entrar en acció el còrtex, la zona de control conscient.

ÉS A DIR, QUE A NIVELL CEREBRAL les actituds racistes poden néixer d’una por instintiva a les diferències, en un substrat biològic i genètic concret – l’amígdala – , la qual cosa suggereix que, d’entrada, hi pot haver persones amb més predisposició a tenir – ne. Però el cervell també disposa de mecanismes neurals per superar aquests avisos d’alerta, i també tenen un substrat biològic i genètic concret – el còrtex prefrontal – , la qual cosa també suggereix que hi ha persones a qui els és més fàcil de superar aquestes sentiments, o que potser pràcticament ni els tenen.

TANMATEIX, AQUESTS RESULTATS validen el que de fet ja se sabia, que la millor manera per lluitar contra el racisme és amb l’educació, atès que la cultura incideix i modula les respostes conscients que es generen al còrtex prefrontal, afavorint unes determinades vies neurals. Malauradament, però, a través d’aquests mateixos mecanismes també podem potenciar – lo, per exemple culpant determinats grups dels problemes que ens preocupen, la qual cosa dóna identitat a la por i reforça l’avís d’alerta. I també expliquen que en moments d’alarma social les actituds racistes sovintegin més, atès que a nivell neural por i racisme van lligats.

EN AQUEST SENTIT, lluitar contra la por – o donar confiança – és també una manera de lluitar contra el racisme – i contra molts altres problemes que tenen l’origen en el nostre cervell. Probablement la discriminació cultural segueix unes vies neurals similars, la qual cosa dóna una idea de per què hi ha qui menysprea i discrimina algunes cultures, àdhuc la nostra.