CÀRREGUES · La de Soumaya és una de les moltes famílies que han de triar entre menjar o pagar el pis ATUR · Les persones més afectades per la crisi busquen formació per intentar trobar feina

En Jadra i la Maria són massa petits per saber què passa. Amb tres anys i mig i un i mig no els toca fer números ni negociar hipoteques. “Per sort!”, diu la seva mare, Soumaya Znebar. Ella sí que està esgotada d’intentar quadrar ingressos i despeses. I desesperada de veure que els números no surten. Fa uns mesos que no poden pagar la hipoteca del pis i l’hauran de deixar. Han intentat renegociar les condicions del pagament de les quotes amb l’entitat bancària, però no se n’han sortit. Reben aliments de la parròquia de Mataró i alimentació i productes d’higiene per a les criatures del programa Proinfància de l’Obra Social de La Caixa.

Els problemes van arribar quan el cap de família, després de molts anys de treballar en el sector de la construcció, es va quedar a l’atur. “Van començar les dificultats per pagar la hipoteca i, tot i que ho vam intentar de totes les maneres possibles, el banc no ens va donar cap solució. Va ser llavors quan vam demanar ajuda a l’assistent social”, explica Soumaya.

A la casa hi conviuen el matrimoni, els dos fills petits i l’àvia materna, que té més de 60 anys. Al febrer van deixar de pagar les quotes al banc. D’uns 600 euros al mes que pagaven al principi va pujar fins a 1.000. “Era triar entre menjar, pagar l’aigua i la llum, o bé la hipoteca. A casa som cinc. Hem de pagar material escolar i medicaments de la mare. Quan ens facin fora del pis n’haurem de buscar un de lloguer. Què hi farem”, es lamenta Soumaya.

El perfil de famílies que han d’escollir entre estar al dia de la hipoteca – o del lloguer – o bé cobrir les necessitats bàsiques de l’alimentació és un dels que més arriben aquests últims mesos als serveis socials municipals o a entitats com Càritas. És una situació que afecta tant la població autòctona com la immigrada. Quan són famílies immigrades, els problemes s’agreugen més ràpidament perquè no tenen una xarxa familiar al costat que els pugui donar suport. A la pregunta de si s’han plantejat tornar al Marroc, Soumaya és contundent: “Aquí es viu millor. Per poc que pugui, m’agradaria que els meus fills creixin a Catalunya”.

Soumaya va arribar fa sis anys, dos anys després que el seu marit. Ell va treballar primer a l’agricultura i en temps de bonança econòmica se li va presentar la possibilitat de passar – se a la construcció i guanyar una mica més. Dins de la modèstia, vivien bé. L’any 2006 es van comprar el pis i van tenir dos fills. Però la crisi no perdona.

Tot i que tots dos ara ja tornen a treballar, amb els dos sous només en tenen per cobrir el mínim. El dia a dia. Recuperar el pis sembla una missió impossible. No saben quan, però l’hauran de deixar. Vist des de fora sembla estrany, però Soumaya no amaga que té la sensació que se sent alliberada de no haver de pensar en la hipoteca. “Era un trist viure”, diu, i afegeix que coneix més famílies que estan en la seva situació. “Aquí, al costat, ja hi ha dues famílies que han hagut de marxar”.

Dones que busquen formació

Després de trucar a la porta de Càritas, Soumaya va poder entrar en un dels cursos del Centre Sant Pau de l’entitat, concretament el de Cuina i Llar, i ara està fent un curs de formació ocupacional remunerat a l’Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró (IMPEM). Aquest és un altre fenomen que s’està produint: les dones de determinats orígens, com el marroquí, que acostumaven a quedar – se a casa, ara, quan els marits perden el lloc de treball, intenten trobar una feina remunerada. Abans, però, els cal la formació. Els cursos que ofereixen les entitats estan col·lapsats. En alguns fins i tot hi ha llista d’espera.

“Molts dels que vénen no s’imaginaven arribar a aquesta situació, però és resultat de l’atur i de l’increment de les hipoteques”, explica un portaveu de Càritas a Mataró, que afegeix que “vénen sobretot per demanar el més bàsic, aliments, però també cursos de formació, perquè l’objectiu és trobar una feina”.

Soumaya i la seva família viuen el dia a dia, tot i que ella, encara que intenti no pensar – hi, té davant un gran interrogant: on aniran quan els facin fora del pis?