La secularització s’imposa en algunes parts del món mentre que en d’altres la pràctica religiosa creix. Mentre que a Occident l’àrea europea s’ha convertit en paradigma del descens de la religiositat, a les cristianes Amèrica del Nord i del Sud s’experimenta un augment de creients. Quant a l’Orient, dia a dia ens arriben mostres de com el fervor islàmic s’engrandeix.

A CATALUNYA, PARADIGMA EUROPEU, baixa la religiositat però alhora es diversifiquen les creences religioses. El creixement constant de la immigració, fins al punt d’arribar a gairebé 1.200.000 habitants, explica la diversificació de cultes al costat del tradicional culte catòlic. Quan la població estrangera equival al 16% del total, la presència d’altres religions esdevé un fet notori, amb l’islamisme al capdavant. Amb tot, el volum de devots de cada confessió no sempre es correspon proporcionalment amb el nombre de llocs per poder realitzar els rituals.

PEL QUE FA A LA QUANTITAT DE CENTRES DE CULTE no catòlics, i segons dades publicades a Societat Catalana 2008, existeixen 435 esglésies protestants, 146 oratoris dels Testimonis de Jehovà, 41 centres budistes i 167 indrets de culte islàmic. Aquesta darrera xifra no s’adiu amb el percentatge de musulmans que componen la població forana, cosa que s’explicaria per la freqüent oposició dels autòctons a la instal·lació de mesquites.

ÉS OBVI QUE EN AQUEST PANORAMA de centres religiosos cal comptabilitzar els espais catòlics, els quals sumen 2.534 temples. Provenen de segles d’implantació cristiana i abasten des de santuaris romànics a esglésies d’arquitectura moderna. N’hi ha que gairebé mai no s’omplen de fidels, n’hi ha que ofereixen un bon nombre de serveis religiosos i n’hi ha que mai no obren les portes. En canvi, cal dir que la presència d’oratoris d’altres confessions es deu al fet que existeix una demanda.

UN DELS EFECTES DE LA PRESÈNCIA DE PERSONES nouvingudes amb creences diferents de la catòlica, és que posa fre als intents laics de reduir la religiositat a l’esfera privada. Després de l’abolició de les classes de religió catòlica a la universitat i després de convertir – les en optatives tant a l’ensenyament primari com al secundari, resulta que la Comissió Islàmica d’Espanya fa intents – més aviat tímids – per aconseguir que els alumnes musulmans rebin ensenyament religiós islàmic tant als centres públics com als privats concertats. Una petició a la qual es podrien afegir la resta de creences religioses, sempre que tinguessin més de 10 alumnes per sol·licitar – ho.

UNA BARREJA DE RELIGIONS QUE ENTRE ALTRES factors que cal considerar, com ara la dotació econòmica que es necessitaria per pagar el professorat, tendeix a mantenir els credos en l’espai públic en lloc de recloure’ls a casa, tal com el laïcisme ambiciona. Sens dubte, si hi ha una col·lectivitat que es mostra a favor de la persistència de la religió en l’àmbit públic, aquesta és la islàmica. Quan es procedeix de països on Déu i l’Estat conformen un mateix ens, resulta difícil que l’ingrés en una societat on està vigent la separació entre el poder terrenal i el diví aconsegueixi modificar a curt termini els esquemes apresos.

UN ESTAT ACONFESSIONAL COM ÉS L’ESPANYOL reconeix i respecta totes les religions i manté “relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”, tal com dicta la Constitució. Una cooperació que no preveu la condescendència envers els grups que, fronteres enllà, utilitzen la religió per enterbolir la ment fins a fomentar el crim en nom de Déu. Es pot concloure, doncs, que més valdria que les creences romanguessin lluny de l’esfera pública.