Xavi Ciurans Cantant del grup Gertrudis

Per què la rumba?

Doncs perquè anem buscant mogudes diferents al que ens venen. És un gènere on s’havien ficat molts paios, des de l’època del Gato Pérez fins a més recentment els Dusminguet, però no estava massificat. És un punt autèntic de la nostra realitat, del poble català.

S’identifiquen amb la rumba catalana?

Bé, això de la rumba catalana només és una etiqueta. Nosaltres fem rumba, però moltes altres coses.

Han notat rebuig dels gitanos?

Gens. Un dia érem a Ràdio Tele Taxi i va venir el Rafalitu a felicitar – nos perquè una de les nostres cançons li havia semblant guapa. Que t’ho digui un gitano et fa venir un subidón i et demostra que no anàvem tan desencaminats.

Com van arribar a la rumba?

Mai no havíem fet classes de rumba, ni sabíem ventilar, però les trobades amb els Ai Ai Ai i amb els Sabor de Gràcia van definir una mica per on volíem anar, al costat, esclar, de la rumba cubana.

Han fusionat estils i maneres de fer.

Sí, més o menys vas per una via, però aplicant els wah – wah de guitarra i violins, com han fet altres orquestres cubanes de tota la vida.

Hi ha els partidaris de Peret o del Pescadilla. Peret va dir que la rumba catalana havia unit Pérez Prado amb Elvis Presley. Què en pensa?

Peret sí que tenia un aire més semblant a Elvis, però el Pescadilla té una derivació més flamenca. Són complicades, les derivacions, perquè els mateixos músics de Sabor de Gràcia han seguit una influència de la salsa. Hi ha grups que no ventilen, que no fan el tumbaos i agafen ritmes més flamencs.

Per on van els Gertrudis?

Ens sentim més a prop de la rumba del gitano català. Des del començament vam agafar elements de la rumba perquè ens anaven bé per al compàs. Ara fem una cançó pop, la convertim en rumba i apareix la rumba catalana. Fem cançons pop ventilant amb el ritme cubà.

¿No sobta un grup català que fa flamenc i rumba des de la Garriga?

A l’escola de flamenc de la Garriga hi ha un batibull de gent impressionant. Molts fills de pares burgesos catalans, que se senten catalans i que ha tingut una cultura burgesa, han adoptat el flamenc.

No han trobat reticències?

Podem ser independentistes, o el que sigui, i estimar el flamenc. Encara hi ha gent reticent a aquesta moguda. Molts provenim del cau o d’una escala social determinada. De fet, vas a a l’escola de flamenc i parles en català. S’hi està incorporant molta gent i és un motiu d’orgull.

El nou disc, 500, és ple de grans figures de diferents tendències de la música catalana.

Volíem integrar gent de diferents estils i estètiques. El que teníem molt clar és que l’amistat mou muntanyes. Considerem que els músics som una gran família, tot i que alguns hagin estat utilitzats per la Generalitat en certs moments, com va ser el cas del rock català. Volíem demanar la cooperació de gent valuosa, com el mateix Gerard Quitana, gent d’Obrint Pas i els altres.

Ho veuen com un pas endavant?

El directe del disc i del DVD va ser un cosa màgica i esclar que ha sigut un pas endavant. Tampoc no crec gaire en els termes d’evolució.

Doncs com s’interpreta?

Com un canvi, que simplement ens mostra que tots estem junts en aquesta història de la música. Volíem convidar els de la nostra corda i els que no: fer un festival on la penya va flipar i jo també.

Què en destaca?

Per exemple que vingués el músic basc Iñaki Betagarri a tocar una cançó ho vaig trobar molt màgic. Estem en un moment que les fronteres musicals cada cop són menys clares. Els Obrint Pas també volen fer rumba i tothom s’atreveix a fer coses diferents. Això és imparable, el final dels prejudicis. És una tendència que ens arrossega, d’esquena a la dinàmica dels partits.

¿Resistiran a la tendència natural dels grups a dissoldre’s?

Sobre els problemes personals, ja n’hem vist de tots colors. Hem tingut prou merders per dir que ja som amics per a tota la vida.

Com veu el grup amb la perspectiva dels set anys?

Quan vam sortir teníem clar que estàvem farts del rock català. Dèiem: “Estem fins a la polla del rock català”. La rumba era minoritària, però ara resulta que surten milions de grups de rumba, s’estan programant grups de rumba a dojo. Ara quina és la contra? Els que estàvem a la contra ara resulta que estem, com qui diu, al poder!

Quin és l’objectiu?

A mi el que m’agrada és tenir l’hòstia de gent que respongui a la nostra energia. És el que demana la rumba, aquest punt de contagi.

Hi ha una sortida professional?

Francament, no ho sé. Actualment se sent a parlar molt d’uns grups i de cop i volta desapareixen. La gent va fent. Es tracta d’inventar – te coses amb art i anar aprenent.