La unificació de la dreta italiana en un gran partit liderat per Silvio Berlusconi fa témer el pitjor. Fa témer que Europa hagi iniciat de nou el camí cap al feixisme. Naturalment aquesta possibilitat ve de lluny i no únicament es dóna a Itàlia, però el gran suport popular que a hores d’ara sembla tenir el Poble de la Llibertat (PdL) fa posar els cabells de punta: es parla d’un 44% de vot teòric, i això sense comptar les restes de l’antiga Democràcia Cristiana (UDC) que, de moment, no s’ha integrat al projecte.

No es tracta, doncs, de res que s’assembli al PP de l’Estat espanyol. El PP es va fundar per garantir un model d’Estat uninacional i l’herència sociològica del franquisme, però tenia i té al davant un PSOE poderós, tot i la lamentable renúncia al federalisme. En canvi, l’apoteosi Berlusconi es produeix bàsicament per cinc factors complementaris: pel fracàs de les diverses esquerres italianes que s’han anat devorant les unes a les altres, per la sensació general de fatiga política que duu els electors a prescindir de determinats principis ètics, per una subtil enyorança dels fasci que es veuen com la columna vertebral de l’encara recent nació italiana – o ells o el caos – , per la tensió entre el nord i el sud, i perquè no s’han acabat de pair els diversos papers que Itàlia va fer durant la Segona Guerra Mundial.

Tal com era d’esperar, Berlusconi ja reclama una reforma de la Constitució per tenir més poder i, segons ell, garantir la governabilitat. Massa poder per a una època de dura crisi econòmica i de canvi de model social. I massa poder per a unes persones, Berlusconi i Fini, que juguen perillosament amb la xenofòbia i els interessos personals. En tot cas, una part d’Itàlia sembla encantada amb un home fort, amb un guia. I si fos enyorança del Duce?