La de David Paredes és una història d’èxit de la immigració a Catalunya. Aquest metge nefròleg d’origen colombià que protagonitza avui la darrera entrega de la sèrie Les cares de la immigració, que aquest diari ha anat publicant durant les darreres setmanes, va arribar fa quinze anys per millorar la seva preparació, ha trobat el seu lloc i ja no es planteja tornar al seu país. El seu, però, només és un cas entre el sector dels immigrants, que ja formen un percentatge significatiu de la població catalana. Altres han tingut menys sort. Alguns van arribar jugant – se la vida; altres fugien de la violència o l’integrisme en els seus països d’origen; alguns altres van venir a estudiar i encara esperen un futur millor; n’hi ha que han perdut la feina, i n’hi ha que consideren la possibilitat de tornar a casa seva davant l’amenaça de l’atur i la pressió de la crisi.

Catalunya ha estat gairebé sempre un país d’acollida, però els anys recents de globalització i bombolla econòmica han donat als nouvinguts una dimensió massiva i planetària. Ara que la crisi amenaça tots els ressorts de la societat, la immigració pateix noves incerteses. En tot cas, hi ha una realitat que és indefugible: els immigrants, tant si vénen del Camerun com de l’Afganistan, de Bulgària o de la Xina, són persones amb nom i identitat, ciutadans de fet d’una Catalunya que té la responsabilitat de conèixer – los i de facilitar la seva integració i el seu arrelament. Les cares de la immigració que han desfilat per les pàgines d’aquest diari durant les darreres setmanes de la mà de Silvia Gruart simbolitzen el futur i la riquesa d’una Catalunya multiètnica i cosmopolita que els ha d’obrir les portes i integrar – los a la seva identitat col·lectiva.

La integració ha d’abastar tots els nivells, des de l’acolliment lingüístic en la llengua pròpia del país fins a la creació d’un entorn econòmic i social que ofereixi perspectives de futur. La tasca és urgent i les circumstàncies de crisi la fan encara més peremptòria. És tot Catalunya qui hi sortirà guanyant si els ciutadans ens apliquem a conèixer els immigrants, deixem de veure’ls com a intrusos o adversaris i els comencem a veure com el que són en realitat: persones i conciutadans.