Als Estats Units va tenir molt de ressò la notícia d’un mico anomenat Travis abatut a trets per la policia després d’embogir. Se’n va parlar tant que va inspirar Sean Delonas, dibuixant del diari New York Post, a fer un acudit en què relacionava aquesta notícia i l’actualitat política. Com? Al dibuix s’hi veien dos policies. Un d’ells tenia a les mans una pistola encara fumejant. Davant seu, estès a terra i al mig d’un bassal de sang, hi havia un mico. El text deia: “N’hauran de trobar un altre que escrigui la pròxima llei d’estímul”, que és el nom de la llei que pocs dies abans havia signat Barack Obama per intentar remuntar la situació econòmica. No van passar ni cinc minuts de la publicació de la vinyeta que grups d’activistes negres ja van sortir públicament a protestar qualificant l’acudit de racista en considerar que comparava Obama amb un mico. Algunes manifestacions (no gaire nombroses, sigui dit de passada) i la feina del lobby afroamericà (que no es pot dir negre) van provocar que dos dies després el diari es disculpés.

L’acudit fa gràcia? Pel meu gust, cap ni una. El tema està molt agafat pels pèls? Mooolt. És un provocació? Segurament. Ara bé, recordo que per internet circulava un arxiu en què diverses fotos de George Bush eren comparades amb fotos de micos i no recordo cap queixa ni que ningú s’hagués de disculpar. Tampoc recordo queixes quan es feien acudits molt cruels sobre l’alcoholisme que havia patit de jove el ja expresident. Ni tan sols de grups d’exalcohòlics, que al món políticament correcte on vivim tindrien dret a dir – hi alguna cosa, no? Bé, i no cal ara recordar tot el que li han (hem) dit a Bush arreu del planeta sense que passés res de res.

¿Estic defensant que es compari Obama amb un mico? No. Simplement reflexiono sobre el fet que a l’un se li poden fer totes les crítiques i bromes, per cruels i feridores que siguin, i a l’altre no. I això no és també discriminació?