Un 57% dels catalans/es marquen la casella de la declaració de la renda per a fins socials, l’índex més alt de l’Estat. L’any passat, dels 47 milions recaptats, només 17 es van distribuir als programes i entitats catalanes. Ara, el govern central, aprofitant la tensió per la qüestió del finançament, vol excloure’n totes aquelles entitats que no realitzin programes d’abast espanyol. O, dit d’una altra manera, que només es desenvolupin a Catalunya. És ben cert que els programes socials no interessen en general a la classe política, són poc agraïts electoralment, i els beneficis no es poden percebre igual que la inauguració de places o l’organització de tours i fòrums. La marginació social s’amaga, i malgrat alguns esforços públics, la majoria de serveis els donen entitats sense ànim de lucre que, amb molta precarietat econòmica, treballen per als col·lectius d’afectats. Són gent que no veiem, menors immigrants no acompanyats, els sensesostre, els presos, els malalts mentals, la gent gran i, ara també, els aturats. El criteri del govern central és un doble greuge. En primer lloc menysté el caràcter local i d’urgència humanitària que sovint assoleixen els programes. En segon lloc, la qüestió de la ubicació no hauria d’importar en un Estat que defensa la seva integritat territorial com a prioritat. En què quedem? Catalunya és o no és Espanya per Madrid? Es pot parlar d’espoli? La mesura que es vol imposar és una regressió democràtica i el nostre govern farà bé de plantar – se.