ELECCIONS · El suport al partit del polític ultradretà creix i els sondejos sobre els comicis del 10 de febrer el situen com la tercera força al Parlament MISSATGE · El líder de Yisrael Beiteinu propugna dos Estats purs, un de jueu i un d’àrab OPOSICIÓ · El titllen de feixista però afirma que és l’únic que diu la veritat

No queda clar si en emigrar a Israel des de la Unió Soviètica, Avigdor (anomenat en rus Yvet) Lieberman, de 50 anys, sabia que tres dècades després seria un dels homes forts de la política israeliana. El seu partit d’extrema dreta, Yisrael Beiteinu (Israel, la Nostra Llar), va ser fundat el 1999, poc després que Lieberman deixés les seves funcions com a director de l’oficina de l’aleshores primer ministre, Benjamin Netanyahu. Avui, segons les enquestes, s’albira com el quart partit polític d’Israel, encara que hi ha sondejos que li vaticinen igual quantitat d’escons que el Partit Laboralista o més.

L’element més notori de la seva proposta és el que a Israel ja es coneix com la transferència de la ciutadania àrab d’Israel. No es tracta d’una expulsió per la força dels qui constitueixen aproximadament la cinquena part de la població de l’Estat, sinó de la determinació de les fronteres del futur Estat palestí, de manera que inclogui els àrabs que avui són a Israel.

“El resultat de les negociacions de pau amb els palestins – es diu a la plataforma del partit – no ha de ser un Estat i mig per als palestins i mig Estat per als jueus”. El document de Yisrael Beiteinu aclareix que “seria injustificable crear un Estat palestí que exclogui els jueus mentre Israel es converteix en un Estat binacional, amb una minoria àrab de més del 20% de la seva ciutadania”. En altres paraules, segons Lieberman, cadascun al seu Estat, sense barreges.

El tema, esclar, ha desencadenat serioses discussions i ha comportat que els seus opositors no tan sols discrepin de Lieberman, sinó que sovint el qualifiquin de “racista antiàrab” o fins i tot de “feixista”. Ell no s’acovardeix i sosté que és l’únic que s’anima a “dir la veritat”, i adverteix que si Israel no pren consciència del que ell va diagnosticar fa temps com a “veritable perill”, perdrà el seu caràcter d’Estat jueu.

El seu missatge, evidentment, no queda com una veu aïllada en el desert, ja que el seu pes polític – de moment en els sondejos – va en augment. Dels 11 escons que té avui al Parlament israelià, la Knesset, les enquestes li vaticinen que passarà a tenir – ne no menys de 14.

Una de les coses que més li han impulsat la campanya, en augmentar tant el suport rebut com les crítiques en contra seva, ha sigut la topada frontal que va tenir amb els diputats dels partits àrabs Raam – Taal i Balad, als quals va acusar de “recolzar el terrorisme”.

La Comissió Central Electoral de la Knesset va decidir prohibir que aquests dos partits es presentessin a les eleccions generals de dimarts que ve, 10 de febrer, al·legant que donen suport al discurs dels terroristes. Ahmed Tibi, cap del partit Raam – Taal, que és ciutadà israelià, va ser oficialment durant molts anys assessor de Iàsser Arafat, i això el fa sospitós de quintacolumnista. Quan va participar en la Conferència pel Desenvolupament i el Lliure Comerç a Doha (Qatar) el novembre del 2001, Tibi hi va ser presentat com a cap de la delegació palestina malgrat ser diputat a Israel. Això va desagradar profundament.

S’escampa el radicalisme

Lieberman va atacar sovint aquest fenomen i va dir que és “inconcebible” que un parlamentari que treballa lliurement a Israel s’identifiqui plenament “amb l’enemic”. Els diputats àrabs van reaccionar afirmant que el judici és polític i que Lieberman és “un racista antiàrab”. El lema de Lieberman és categòric: Si no hi ha lleialtat, tampoc hi ha d’haver ciutadania. Finalment, el Tribunal Suprem va cancel·lar la decisió de la comissió electoral del Parlament i permet la participació dels dos partits àrabs d’Israel en les eleccions generals del 10 de febrer.

La continuïtat del conflicte entre Israel i els palestins, l’alineament de la majoria de la ciutadania àrab de l’Estat amb el bàndol palestí – fins i tot es veuen banderes de Hamàs a les manifestacions contra la política d’Israel – i la radicalització general de postures polítiques engreixen el pes polític de Lieberman.