Vaig escriure l’altre dia un article elogiant Wilson, l’immigrant equatorià que va salvar una dona a qui un paio estava cosint a ganivetades a tocar de la Sagrada Família, a Barcelona. Després es va saber que aquell heroi tenia en el seu passat una colla d’antecedents policials, entre ells una denúcia, sembla que sense condemna, per suposats maltractaments a una antiga parella. Això em va portar a suspendre la publicació de l’article. Tanmateix, després de donar – hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que aquell passat no invalida en absolut l’acte de valentia que Wilson va dur a terme. Ni ens ha d’impedir d’estar – li molt agraïts per salvar la vida d’aquella pobra senyora, així com per l’exemple que amb la seva actuació ens ha donat a tots plegats. El seu exemple, com també el del doctor Neira, que tan greus conseqüències ha patit per haver tingut l’atreviment i la decència d’intercedir quan una altra dona estava sent agredida, contenen un valor preciós, un valor que no podem rebaixar de cap manera. Wilson i el doctor Neira es van jugar el físic per algú a qui no coneixien de res. Podien haver – se esmunyit i no ho van fer. La seva actitud contrasta, tinc la impressió, amb la que és l’actitud de la nostra societat. Una societat que em fa l’efecte que, a més d’haver consentit que la distinció entre el que està bé i el que està malament s’esblaimés en excés, ha esdevingut en termes generals massa autocomplaent, estovada i temorosa davant qualsevol desafiament. Amb individus sovint incapaços d’enfrontar – se a situacions no ja de les característiques de les narrades més amunt, sinó tampoc a d’altres de molt menys perilloses i perfectament quotidianes.