F a dies que circula un debat sobre el suposat biaix ètnic de la catalanitat davant la societat multicultural. És una d’aquestes afirmacions que serveixen per llançar – nos pedres a la teulada. Catalanisme i/o catalanitat ètnics? Des de quan? Si alguna cosa té Catalunya és la voluntat d’acollida de totes les migracions que s’hi han donat, l’actual inclosa. També hem après que, quan el flux migratori es fa gros, el país s’hi juga la supervivència, no pas física, és clar, sinó cultural. Les actuals societats multiculturals posen contra les cordes les cultures que no gaudeixen dels mecanismes de protecció i propagació que donen els Estats. Això no és racisme: és lucidesa. Catalunya ha de fer front a la suma – a vegades manipulada – de dues forces descatalanitzadores, la de l’Estat i la dels migrants que han vingut, no pas a fer això!, sinó a buscar un horitzó de vida.

LES SOCIETATS MULTICULTURALS SÓN dinàmiques, estimulants i creatives, fins al punt que la diversitat és un dels valors que puntuen en l’avaluació de les perspectives econòmiques d’un lloc concret. Tot això que hem guanyat. El problema és que a Catalunya l’hegemonia cultural està en disputa. No pas amb les cultures aportades per les comunitats migrants, sinó amb la cultura hegemònica d’un Estat que té en marxa una potent maquinària homogeneïtzadora per tal de reduir a posicions regionals, si pot ser folklòriques, les realitats que li fan nosa. En qualsevol societat multicultural hi ha una cultura que ocupa la posició dominant, que fa de paraigua i que serveix de pont. Una cultura a la qual s’integren, sense ni adonar – se’n, els immigrants que van arribant. A Catalunya, aquest paper de moment el fa la cultura espanyola. La pregunta, adreçada a polítics i ciutadania, és què fem amb la cultura catalana. ¿Serà en el futur la cultura paraigua o serà la cultura formatget? El famós manifest de la “lengua común” predica que la catalana sigui una, potser la més gran o potser no, de les cultures minoritàries. Heribert Barrera, per contra, afirma que aquesta minorització és la mort de la nostra cultura (ho afirma amb to erròniament ètnic, volent dir comunitat). Si Catalunya fos un país normal, existiria en la societat un cert consens sobre què significa ser català, més enllà de la ciutadania (que no neguem a ningú), amb el benentès que enlloc el gentilici no és gratuït, ni molt menys estrictament geogràfic.

LLAVORS SABRÍEM QUÈ ENTENEM PER INTEGRAR. És un procés social? Lingüístic? Cultural? Laboral? Estan relacionats, aquests factors? Jerarquitzats? Quan es parla amb els immigrants, i jo ho faig sovint, es constaten dues coses. L’una, que Catalunya aboca més esforços que ningú a donar suport als immigrants, i ho agraeixen. I dues, que aquells que han començat a parlar català han vist que el seu món s’eixampla. Tan senzill com això. El castellà, en el seu cas, connota un determinat estatus i, precisament per això, els proletaritza. Poca qualificació, barris marginals, capacitat reproductiva, en definitiva guetos. ¿És aquest el rol que atorguem als immigrants? Jo crec que Catalunya aspira a obrir horitzons. Però per escapar del tòpic, cal parlar català. No pas en relacions privades, on ningú s’hi ha de posar, sinó en les relacions amb la comunitat. En la nostra societat hi ha dos imaginaris bàsics: el de la Catalunya nacional i el de la Catalunya regional espanyola. Molta gent salta alegrement de l’un a l’altre. Ara bé, resulta que els immigrants, per pes numèric, trenquen el fràgil equilibri entre els dos projectes i seran, a la llarga, els qui decantaran la balança. Quants immigrants haurem aleshores integrat? I a què? No estem parlant de política, sinó d’imaginaris, de projectes i complicitats. O no ho volem compartir, això?

ENCARA NO SABEM DE QUÈ PARLEM quan parlem d’integrar. Les polítiques d’acollida funcionen, les polítiques d’integració no pas tant (i que em perdoni el Pacte Nacional). Bastaria l’aplicació severa de la llei de protecció lingüística vigent per normalitzar el mercat laboral en aquest àmbit. Cal? La societat ni ho sap ni respon. Gosaríem? La gran campanya que va anunciar el vicepresident perquè els catalans no canviïn estúpidament de llengua s’ha quedat al calaix. Catalunya sent que la seva identitat és una nosa afegida que val més estalviar als immigrants. Amb la qual cosa se’ls perpetua com a immigrants: una operació genial!

LA COMUNITAT CATALANA HAURIA DE sentir – se legitimada per conquerir l’hegemonia cultural en la seva societat multicultural. Les actituds, polítiques i personals, demostren que no s’hi sent. Ens cal un projecte col.lectiu a compartir, i això inclou una llengua, una cultura, una manera d’estar en el món. I una manera de cohabitar en la societat que fem entre tots, que fem multicultural. No veig per què hem de donar per fet que això s’ha de compartir en castellà. Excepte que donem per fet que definitivament anem deixant de ser aquesta anomalia que tanta nosa fa a l’univers polític, cultural i social espanyol (que també habita entre nosaltres).

POSTDATA: QUANT A FER ‘BARCELONISME’, l’Ajuntament se supera. Ara fa anuncis que proclamen (en anglès) la “Nació Barcelona”, una “Nation of Fashion”. Visc/a la frivolitat!