CONFIANÇA · Sevda Belinoba obté un préstec amb l’aval de les famílies a qui fa la neteja LLUITA · Va venir de Bulgària amb les mans buides i ara ella i el seu marit regenten un negoci d’alimentació propi

Aquesta és la història d’un crèdit molt especial que va més enllà del sentit estrictament econòmic de la paraula i pren la seva accepció més humana: la de la confiança. Sevda Belinoba i el seu marit, Rifat Olu, van demanar un microcrèdit al banc per obrir un negoci d’alimentació. Cap dels dos tenia contracte. Semblava impossible que els hi concedissin. Llavors la Sevda treballava fent la neteja per a unes quantes famílies. Tenia molt bona relació amb les mestresses de les cases. Hi confiaven. Ella ho va explicar al banc i aleshores li van suggerir que demanés a les persones per a qui treballava una mena de declaració per escrit amb els imports que guanyava i els seus DNI. “Tots han estat molt amables amb mi i m’han ajudat molt”, assegura la Sevda. Un altre requisit per obtenir els diners va ser aconseguir l’aval d’algú que fos propietari d’un habitatge. Una de les dones per a qui treballava s’hi va oferir. El crèdit es feia realitat.

Quan la Sevda va venir amb les mans buides de Bulgària el 2001 no imaginava que set anys després acabaria darrere el taulell d’un negoci propi. No hi ha hagut cap vareta màgica, sinó molta constància i una forta capacitat per superar l’adversitat. “Siguis on siguis has de lluitar. Ningú et regala res”, sentencia. Va començar fent la neteja d’un hotel de Lloret de Mar (on va exhaurir els tres mesos del visat de turista) i després va entrar un temps de fixa en una casa. Llavors va venir en Rifat. Es van comprar un cotxe vell i hi van viure durant tres mesos. Dormien aparcats a l’avinguda Meridiana de Barcelona. Van ser temps difícils. Després van accedir a una casa d’acollida, al mateix carrer, on tenien llit i menjar sense pagar res. El següent pas va ser fer venir els fills, l’Ozan (que ara té 17 anys) i la nena, l’Ozlem (que ara en té 10), amb qui van anar a viure de lloguer en una petita habitació per 300 euros al mes i on cuinaven amb una placa elèctrica. Finalment els ingressos els van permetre llogar un habitatge de tres habitacions a la Florida, a l’Hospitalet de Llobregat, on viuen actualment.

La botiga de queviures també és a l’Hospitalet i la van obrir el gener passat. Que Bulgària esdevingués membre de la UE l’1 de gener del 2007 va facilitar la regularització del marit de la Sevda, que és turc. Ella ja tenia el permís de residència i de treball des de feia quatre anys. En Rifat el va obtenir per a cinc i gràcies a això ha pogut posar el negoci al seu nom. Amb els diners de la hipoteca entre tots dos van arreglar el local, el van pintar i hi van posar noves prestatgeries. Ara són plenes a vessar. Hi conviuen els productes turcs amb els autòctons, ja que la Sevda, encara que va néixer a Bulgària, és d’arrels turques. De la república euroasiàtica hi ha formatge de vaca, te, cafè, melmelades, fruits secs, olives i algun souvenir que dóna color a l’espai. Quasi tots els productes turcs vénen d’Alemanya. Però al barri no hi ha gaire clientela turca. Sí que n’hi ha, en canvi, de repúbliques exsoviètiques.

Amb l’actual crisi no els ha donat temps de consolidar la clientela. “La gent ara gasta menys. Si abans compraven dos, ara en compren un. De moment el negoci dóna per cobrir despeses”, precisa la Sevda. Paguen 500 euros al mes de lloguer del local i encara els queden quatre anys més per acabar de pagar el crèdit. Ella continua treballant al servei domèstic i es paga mensualment 150 euros de la Seguretat Social. Surt de casa a les sis del matí i hi torna a les nou del vespre. Els caps de setmana, diumenge inclòs, treballa a la botiga, on entre setmana atén en Rifat tot sol. “Tot el que guanyo ho invertim al negoci”, precisa la Sevda amb l’orgull de qui ha partit de zero.

No és el primer cop que ella i en Rifat es llancen al món dels negocis. Ho van fer a Bulgària l’any 2000, quan van decidir tornar – hi després d’uns anys vivint a Turquia. Confiaven que els aires nous de la democràcia, després de un període tan llarg de règim comunista, haurien millorat la situació al país. Però es van trobar amb un panorama ben diferent. La gent vivia precàriament i el bar que van obrir no els va anar bé. Llavors la Sevda va decidir emigrar. Va deixar els fills amb la seva mare i, sense parlar ni una paraula de castellà, es va plantar a Barcelona amb una amiga també búlgara. Només ha tornat al seu país una vegada per anar a buscar el seu títol d’electrònica, que de moment no ha fet servir.

No se’n vol tornar “ni boja”

Tot i que enyora molt la seva família, no vol sentir a parlar de tornar ni a Turquia ni a Bulgària. “Ni boja. Els meus fills estudien aquí. I aquí ens quedem. Anirem per vacances un any a Bulgària i l’altre a Turquia”, diu rient la Sevda, que se sent una mica de cada lloc. Aquí també ha fet amics, com ara la Montse, una voluntària a qui va conèixer en temps de precarietat, quan va anar a l’església de Montalegre, al barri del Raval de Barcelona, a buscar un lot d’ajut alimentari, i que li ha donat suport en totes les vicissituds que ha passat. “Cada persona té la seva sort i jo n’he tingut molta”, rebla amb agraïment.