Fa ara mes de 800.000 anys, l’Homo antecessor, l’espècie representant de les primeres poblacions humanes d’Europa, ja habitava la Sierra d’Atapuerca (Burgos), on havia emigrat procedent de l’est euroasiàtic; així ho demostren les restes arqueològiques que vam trobar per primer cop al jaciment de Gran Dolina. El nostre avantpassat homínid més directe com a espècie en el territori es va veure obligat, ja en aquella època, a abandonar el seu entorn més immediat, és a dir, el seu hàbitat natural, impulsat per les necessitats de subsistència. Va ser d’aquesta manera com va començar un viatge molt dificultós, amb motivacions importants com la cerca de millors condicions climàtiques i de majors possibilitats de supervivència com a espècie.

Des de llavors, han hagut de transcórrer centenars de milers d’anys d’història apassionant durant els quals els moviments migratoris que han dut a terme les diferents comunitats humanes tenien com a filosofia la consecució de la terra promesa, del famós Dorado, i l’Evangelització dels salvatges, entre d’altres.En definitiva, en el desig de poder gaudir d’una vida millor i d’un futur més prometedor, un fet que ha anat constituint una de les característiques específiques del nostre gènere.

A la llum de les evidències científiques, i concretament per la informació que ens ha proporcionat l’estudi de l’evolució humana, podem asseverar que segurament la majoria de la població actual del planeta té a Euroàsia, l’antic continent africà i asiàtic, les arrels dels nostre arbre genealògic.

Davant d’aquesta realitat, com és possible que després de tants mil·lennis d’història, discriminem a individus de la nostre pròpia espècie, que sense cap afany colonitzador, deixen l’únic que posseeixen, els seus éssers estimats, per embarcar – se, sense cap més opció en molts casos, en un llarg i perillós viatge que els porta a la recerca de millor qualitat de vida o, segons com, a perdre la vida en un desert, en un oceà o en una frontera…?

Em pregunto si això és parlar d’evolució o involució com a societat.La falta de compassió per aquelles persones que tenen menys béns que els afortunats dels països desenvolupats sembla ser també una qualitat de la nostra espècie, un tret que dubto molt que parli bé de nosaltres com a individus socials.

Al llarg dels temps, les societats més desenvolupades s’han anat enriquint amb l’espoli, el robatori i l’apropiació de recursos i territoris que no ens pertanyien, tot sota el paraigua de colonització de pobles indígenes i molt sovint amb l’ús de la violència. No estan encara prou satisfets amb aquest fet, els eduquem en la nostre cultura, en la nostre religió, en la nostre llengua, ja que creiem ser exemple d’evolució i civilització. Hem perdut així la oportunitat de enriquir – nos amb la seva tradició, amb el seu folklore, amb el seu coneixement, és a dir, amb la seva idiosincràsia, oblidant – nos de que la diversitat és un element imprescindible d’enriquiment personal, creixement cultural i social de l’espècie.