AL LÍMIT · Un jove camerunès aconsegueix creuar la frontera a Melilla després de molts intents i de jugar – s’hi la vida cada vegada PERSECUCIÓ · Va deixar el seu país per la seva condició sexual CRISI · No esperava que un cop a Europa li costaria tant trobar feina i que aniria tan curt de diners

Cau el sol a la frontera entre Espanya i el Marroc. Falten pocs minuts per a les set del vespre i molts rellotges estan sincronitzats per a aquest moment. A la tanca de Melilla toca canvi de guàrdia. Amagats a poca distància, desenes de subsaharians esperen una distracció per creuar els límits entre dos mons: el tercer i el primer. L’Abdelaziz Aminou dirigeix un dels grups que participarà a l’assalt. Tots porten les escales de fusta allargassades que s’han construït amb troncs del bosc més proper, el que ells anomenen bosc de Mauabi. Són prop de tres – cents, repartits en diferents punts de la tanca. Ha arribat l’hora.

L’Abdelaziz salta el primer sense mirar enrere. Com a veterà ha pogut passar davant dels altres i corre i corre. Mentrestant, la suposada coordinació entre els diferents grups s’ha estroncat. Alguns han esperat que ell i els seus saltessin per colar – se enmig del descontrol. Ell ja ha passat i només té un pensament al cap: buscar un lloc on amagar – se, on no el pugui “olorar ni un gos”. Sota una muntanya de sorra d’una fàbrica s’espera fins a les sis de la matinada.

La història esfereïdora d’aquest camerunès de 22 anys va tenir lloc el novembre del 2005. Des de llavors la tanca ha estat omnipresent: “És el malson de la meva vida”, sentencia.

L’Abdelaziz va deixar el Camerun per la seva condició sexual. “Al meu país et persegueixen si ets homosexual. Fins i tot pots acabar a la presó”, lamenta. El viatge fins al Marroc va ser un periple brutal. Va marxar l’any 2003 en un vell autobús via el Txad. Però la incertesa el va conduir per diversos països nord – africans entre els quals Nigèria, Líbia i Algèria. Des d’Orà va arribar a la frontera amb el Marroc, el destí anhelat. Al bosc del mont Gurugú, a prop de Nador, malvivien uns 2.000 subsaharians a l’espera de poder creuar el mur que separa Àfrica d’Europa. “Allò era com una ciutat”, recorda. “Al matí anàvem a l’abocador a buscar menjar per al dinar i a la tarda per al sopar”, afegeix sense agror. El bosc és a només tres quilòmetres de la tanca de Melilla. No oblidarà mai el primer cop que la va veure de prop: “Sents por. No tens coratge. Veus la Guàrdia Civil a l’altra banda i tot et tremola”. Tampoc oblidarà aquell intent fallit en què va aconseguir travessar la primera tanca. Quan pujava per l’escala per arribar a la segona una bala de goma va impactar – li en plena cara. Va caure en terra de ningú, des d’una alçada de tres metres, i es va trencar un braç i un peu.

El bosc on s’amagava tampoc era un lloc segur. De tant en tant la policia marroquina hi desembarcava amb camions i s’enduia cap a Algèria tots els homes que hi trobava. Aquestes deportacions no van descoratjar l’Abdelaziz, que, després de molts intents, va aconseguir franquejar la tanca a finals del 2005: finalment trepitjava sòl espanyol.

Però a l’altra banda les coses tampoc han estat fàcils per a aquest supervivent. Va demanar l’asil per la seva condició sexual i provisionalment li han concedit la targeta groga, que ja ha renovat cinc vegades i que li permet treballar. Però de feina no en té, ni tampoc cobra l’atur. Ha fet una mica de tot: de pintor, de manobre i fins i tot d’extra d’una pel·lícula. També un curset per conduir un elevador. Mentre el feia dormia en un alberg al carrer Almogàvers de Barcelona. “Allà pots dutxar – te, tens un llit i et donen esmorzar i sopar. Però les nits són dures”, admet.

“No tinc diners ni per pagar el metro”, reconeix en un castellà fluid i sense perdre el somriure malgrat les dificultats que troba per accedir al món laboral. Al centre de dia de l’Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració (ACCEM) l’han ajudat a fer el currículum i li han ensenyat a buscar feina per internet.

Però la formació ha arribat al final. L’Abdelaziz ha decidit tornar a Salamanca, on va viure un temps i on “la vida és més barata”. A Barcelona no se’n surt. “Allà potser trobaré feina en un escorxador”.