SENSE SORTIDA · Una dona argentina i els seus quatre fills s’acullen al programa de retorn voluntari per viatjar al seu país d’origen ENDEUTAMENT · El pare es queda a Catalunya per fer front als pagaments pendents ESPERA · A finals de gener els donaran els bitllets d’avió i un ajut econòmic

Caixes embalades s’amunteguen a l’entrada del pis de Santa Cristina d’Aro on viu la Marisa Isabel Lima amb els seus quatre fills i el seu company, el José Arturo. A finals d’agost van fer la sol·licitud de retorn voluntari a l’Argentina però encara són aquí. Des de Madrid els han anat ajornant la data de sortida. L’última que els han donat és per a finals de gener. La Marisa, però, no ha desfet els paquets a l’espera dels bitllets i de l’ajut econòmic que els han promès. La decisió és ferma. Marxarà amb els fills i el pare es quedarà per treballar i pagar els deutes. Aquí tots sis no hi poden viure.

Van arribar a Catalunya el 18 de juny del 2005. Pagaven 450 euros de lloguer i amb els 900 que guanyava el José Arturo (que va venir uns mesos abans) anaven fent. Després el banc els va oferir l’opció de comprar l’habitatge pagant una hipoteca de 650 euros al mes. “Ens van dir que si pujava la quota seria poca cosa. Però en dos anys hem passat a pagar 900 euros”, lamenta. Quan va sentir per la televisió la possibilitat d’acollir – se al programa de retorn voluntari amb l’opció de cobrar un 40% de l’atur abans de marxar a l’Argentina va veure la llum. A l’Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració (ACCEM) a Girona li van fer tots els tràmits. Documentació necessària: ingressos i despeses. Els números no els quadren. “Si no pago la factura de l’aigua aviat me la tallaran. Estem molt endeutats. Paguem amb molt de retard. No arribem a final de mes”, explica aquesta dona de 41 anys.

Van marxar de l’Argentina afectats per la crisi econòmica, que es va agreujar per la suplantació del peso per bons. Aquesta política del govern de Fernando de la Rúa va enfonsar el seu negoci de bijuteria i roba. Llavors no podien imaginar que tres anys després el fantasma de la crisi els perseguiria també aquí, a Catalunya. “Ara a l’Argentina hi podem estar millor. Hi ha més feina que aquí”, reconeix.

En el compàs d’espera, la Marisa no va inscriure els dos fills grans a l’escola de Santa Cristina d’Aro: no podia pagar els llibres i pensava que marxarien aviat. Sortosament, un mes després de l’inici del curs, la Rocío va ser admesa per reprendre quart d’ESO. Els bessons d’onze anys estan escolaritzats, només en Luciano, de 17 anys, és a casa.

Solidaritat

A mesura que passen els dies sense data concreta de retorn les penúries augmenten. Ja els han tallat el telèfon. Dos cops al mes reben ajuda alimentària de l’Ajuntament. El lot es compon, en essència, de sis tetrabrics de llet, dos formatges, arròs, farina i fideus. “Hem d’educar l’estómac a la nostra situació econòmica”, certifica. Agraeix la solidaritat de moltes mares que ha conegut a l’escola – els han donat roba i alguns llibres – i també la bona acollida rebuda en general al poble.

Els esforços laborals del José Arturo, però, són insuficients. Treballa de pintor d’obra i els caps de setmana fa feines particulars, de vegades de jardiner, d’altres de cambrer. Els diumenges en família s’han acabat. Davant la impossibilitat de ser present en la nostra conversa, el José Arturo ha escrit una carta on resumeix el seu sentiment de decepció. No esperava que les dificultats econòmiques tornarien a obligar la família a emigrar, aquest cop, en direcció a Concordia, la població d’on provenen.

La Marisa el justifica. “Quasi té cinquanta anys. Ja no és tan jove per passar hores enfilat a la bastida” i admet, sense agror, que res no els surt com voldrien. Després d’informar – se ha sabut que com que el seu company té la nacionalitat espanyola (els seus avis i pare eren asturians i van emigrar a l’Argentina per la Guerra Civil) no podrà rebre l’avançament de l’atur, com va sentir per la tele. Tampoc han pogut vendre’s el pis per fer front als deutes perquè a una jove parella decidida a comprar – lo li van denegar la hipoteca. I ara que han fet el pas per tornar a l’Argentina hi ha una allau de demandes.

Malgrat tot, la Marisa no perd el somriure.“Hem de tenir paciència”, diu intentant convèncer – se que és l’única opció.