ATUR · Un jove pakistanès reparteix currículums per bars i restaurants per recuperar la seva feina de cambrer FUTUR · Confia que la seva situació econòmica millori ja que espera un fill per al gener VIOLÈNCIA · És cristià i va venir a Catalunya fugint del creixent fonamentalisme islàmic al seu país

En Temooties Bashir porta la seva motxilla blava a tot arreu. Hi guarda còpies del currículum, que reparteix cada dia per bars i restaurants de Barcelona. Fa mesos que busca feina de cambrer i ha començat a cobrar l’atur davant la impossibilitat de trobar – ne.

A aquest jove pakistanès de 32 anys li agradaria poder tornar a servir quatre o cinc taules diàries, com feia abans de la crisi. Després de fer un curs de formació de cambrer, de seguida va trobar feina al sector de la restauració. Però amb l’inici de la recessió molts locals han reduït personal. “Em van anar ampliant el nombre de taules que havia de servir perquè hi venia menys gent i moltes quedaven buides”, explica.

Cada dos dies va a l’Oficina de Treball de Generalitat. De vegades hi ha ofertes que li escauen i des de l’oficina li fan la gestió però després mai no li truquen, “només per treballar de cambrer el cap de setmana”. Reconeix que a l’hora de fer entrevistes laborals pesen molt els seus orígens. En Temooties és de la ciutat més poblada del Pakistan, Karachi, i va venir a Catalunya fugint de l’extremisme religiós. Ell no és musulmà – el 96% de la població ho és – , sinó que forma part de la minoria cristiano – pakistanesa, que, davant la islamització del país, ha optat per marxar cap a Occident. D’entrada “tothom pensa que sóc musulmà però quan dic que sóc cristià la gent és més amable i em miren d’una altra manera”. Les detencions de pakistanesos relacionats amb la xarxa terrorista d’Al – Qaida al Raval i a Badalona han aixecat força desconfiança cap als immigrants d’aquest país asiàtic, admet en Temooties.

Precisament viu a Badalona, al barri de San Roc, en un pis de lloguer amb la seva dona, l’Aster, i el seu germà. L’Aster és perruquera i tenia força clients a Karachi. Només fa uns mesos que és aquí i espera un fill que naixerà a finals de gener. “Li posarem Israel”, anuncia amb il·lusió en Temooties, que es va casar pel ritu evangèlic poc abans de venir a Catalunya, ja fa sis anys. El nom escollit per al seu primogènit és d’origen hebreu i significa “el que lluita”. També en Temooties presumeix de tenir un nom bíblic (Timoteu) que delata la seva ferma convicció religiosa. Ell, a diferència de la majoria de pakistanesos del veïnat, que són musulmans, va sovint a l’església i celebra totes les festes del calendari cristià.

De moment, i malgrat la crisi que es viu aquí, no vol marxar. “No tornaria ara al meu país. Hi ha massa inseguretat, atacs amb bomba, amenaces. Allà maten per la religió”, explica. És cert que enyora algunes coses, com ara el birani, l’arròs que li feia la mare amb pollastre, i l’alim, les llenties picades amb carn. Però el camí fins aquí ha estat llarg i costerut, quasi un malson.

Tot va començar quan el pare li va proposar que abandonés el Pakistan per la creixent violència contra els cristians. “No volia veure com li mataven els fills davant dels seus ulls”, lamenta. Al germà d’en Temooties, un pastor cristià evangèlic a Karachi, “l’han colpejat perquè canviï de religió”. Va ser el pare qui va pagar 10.000 euros perquè el portessin a Europa. “Vaig anar en avió fins a Rússia i des d’allà en cotxe. No sabia quin era el recorregut ni vaig veure mai els conductors. Parlaven una llengua que jo desconeixia, crec que eren de l’Est”. El cotxe fantasma creuava les fronteres de nit i li donaven menjar dos cops al dia. Ha perdut el compte de quants mesos va durar aquell fosc viatge però no ha oblidat les últimes dues setmanes quan només menjava un cop al dia. En arribar a Espanya el van deixar a dues hores de Barcelona. El va atendre la Creu Roja i ja en un hostal va menjar i dormir com cal. Després, a les oficines de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat li van tramitar els papers.

En un castellà força entenedor, en Temooties es mostra esperançat respecte al futur i pensa que no es pot esperar de braços plegats que passi la crisi. Aquí s’hi troba bé. Ell i l’Aster han començat a estudiar català per, si els donen un crèdit, obrir un restaurant de cuina pakistanesa i catalana.