Sembla que no pugui ser. Una dona de raça negra, molt negra, està plantada al carrer, prop del mercat de la Boqueria, amb la impaciència ben explícita a la cara: espera que baixi un taxi i quan en veu un amb la llumeta verda aixeca el braç i fa signes amb la mà perquè s’aturi. No sé per què, em giro per veure si realment baixa un taxi, i sí, en veig un, i tampoc sé per què torno a mirar la dona, que està convençuda que el cotxe s’aturarà i agafa la bossa que té a terra. El taxi frena una mica, dóna un cop d’ull a la possible clienta i accelera Rambla avall. Quan passa pel meu davant comprovo que el cotxe va ben buit. Miro la dona, que ha quedat perplexa, amb la bossa encara a la mà. Em sembla que diu alguna cosa en direcció al taxi i jo continuo el meu camí. Això em recorda una cosa semblant, al metro de París, ja fa molts anys. En un dels dos seients del meu davant hi seia un noi de raça negra, l’altre era buit. En una parada va entrar una senyora gran molt ben vestida que de seguida va veure el seient buit i s’hi va col·locar sense mirar qui tenia per veí. En el moment que es va adonar del noi negre, es va aixecar com si s’hagués enrampat i es va asseure al meu costat. La meva primera idea va ser aixecar – me i anar al costat del noi, però el cas és que em vaig quedar paralitzada. Encara ara hi penso. Per això, quan vaig veure l’actitud del taxista hauria arrencat a córrer al seu darrere, cosa que tampoc vaig fer. I concloc que, tot i que han passat molts anys, en qüestió de racisme som, més o menys, al mateix lloc.