FEINES PERDUDES · Diversos immigrants que han obtingut un microcrèdit han recuperat oficis perduts ESCURA – XEMENEIES · Un equatorià munta una empresa per netejar xemeneies a Madrid, una alemanya obre un taller d’enquadernació al Masnou i un matrimoni argentí fa vitralls a Barcelona

La Barbara Sasse és una jove alemanya de 32 anys, casada i amb dues criatures, que fa un any i mig es va establir al Masnou. Havia treballat en tallers d’enquadernació a Alemanya i a Londres, on també va viure uns anys i on va estudiar art i enquadernació. Decidida a quedar – se a Catalunya amb la seva família va acudir a l’oficina econòmica de l’Ajuntament del Masnou, on la van posar en contacte amb Caixa Catalunya, entitat que li va acabar concedint un microcrèdit de 20.000 euros. Amb aquests diners la Barbara ha pogut complir un dels seus somnis, crear el seu propi negoci. De passada, amb la seva iniciativa, aquesta artesana ajuda a recuperar un “ofici perdut”, un ofici al qual, de la manera com va la vida ara, molt poca gent s’hi dedica.

“Amb els diners que em va donar Caixa Catalunya vaig comprar les màquines: la guillotina, la premsa, la taula de treball, l’ordinador… i m’hi vaig poder posar”, explica. La Barbara va obrir el negoci (Black Sheep Books) el mes d’agost i, de moment, li va força bé. Ven a mercats i en botigues i, com que té pàgina web, molts clients li fan encàrrecs personals. “Ara mateix estic acabant un llibre de visites molt maco que anirà a parar a Nigèria, on el mes de novembre hi ha un congrés on hi anirà el Dalai Lama i tot!”, explica contenta (i emocionada de saber que el guia espiritual tibetà signarà en unes pàgines fetes per ella). Els seus llibres, de pàgines en blanc, poden costar 200 euros (o més fins i tot, o menys si són llibretes més petites). “Pensa que són artesanals i que no només els materials són cars sinó que costa fer – los i és un procés llarg”, explica. A més, tot són peces úniques.

També fa peces úniques (i les arregla) l’italià Marco Buitano, un artesà d’oficis perduts que es dedica a fer de lutier. Establert a Madrid, va aconseguir un microcrèdit i des d’aleshores es dedica a arreglar guitarres i a fer cursos on, en poques setmanes, ensenya a construir guitarres, la seva passió.

Com en Marco, en Washington Rodolfo Pilco, també viu a Madrid, on exerceix un “ofici perdut” típic del s. XIX, el d’escura – xemeneies (evoca l’Oliver Twist, oi?). “Vaig sortir del meu país amb una mà al davant i una altra al darrere. Vaig venir a Europa a explorar… Primer vaig anar a Estocolm, però no em va agradar el país ni hi vaig trobar cap oportunitat de feina. Per això de seguida vaig traslladar – me a Madrid. Primer vaig treballar en una tapisseria i després de fuster”. Així explica aquest immigrant equatorià l’inici de les seves peripècies a Europa, on ara, quasi deu anys després de posar – hi un peu, no només està totalment integrat sinó que és empresari.

“Em va agradar l’ofici”

Després de treballar de fuster, en Washington va acabar en una petita empresa que desembussava xemeneies, i va ser aquest ofici el que li va agradar. “A partir d’aquí ja em va voltar pel cap la idea de muntar el meu propi negoci d’escura – xemeneies”, recorda. I diu que va trobar l’oportunitat després d’entrar en un programa de la Creu Roja per a gent emprenedora, on el van acabar posant en contacte amb Caixa Catalunya. “A diferència d’altres bancs, on em demanaven un aval material o que algú m’avalés, aquí l’aval que em van demanar va ser el propi projecte, per tant, va ser totalment un acte de confiança”, diu.

Amb els 6.000 euros que li van deixar va poder comprar la maquinària necessària per dedicar – se a netejar xemeneies i campanes i ara ja té una furgoneta on hi diu amb lletres ben grosses: Washington Ecodeshollinador. “És veritat que aquest ofici s’està perdent però la veritat és que és molt necessari perquè la gent continua tenint xemeneies a casa i s’han de mantenir. En algunes cases que he anat i no havien netejat la xemeneia en vint anys… era un gran perill”.

En Washington explica que el microcrèdit que li van donar no té res a veure amb un préstec personal. “Són interessos molt baixos”, confirma, i “no et demanen la nòmina”. Ho confirma la Maureen Moreno, una jove cubana que ha muntat a Terrassa un negoci de flors i globus, Globoflor, que, al contrari d’en Washington, no és un ofici perdut sinó un nou ofici que fa uns anys ni ens hauríem imaginat. La Maureen, que a Cuba ja era florista, va arribar a Catalunya fa tres anys i gràcies a un microcrèdit ara en fa un que ha obert una botiga. Organitza la decoració de casaments i comunions, festes d’aniversari i tots els esdeveniments imaginables que es puguin guarnir amb flors i globus. De fet, des que es va instal·lar ha prosperat tant que ara és molt coneguda i té molta demanda. Ella va ser una de les responsables, per exemple, de la decoració de l’escenari on es va celebrar l’última festa del Club Súper 3, que es va fer a Montjuïc el cap de setmana del 25 i 26 d’octubre. Va necessitar més de 4.000 globus.

L’Obra Social de Caixa Catalunya ha concedit des del 2001 quasi 1.400 microcrèdits, la majoria a immigrants, per un valor de més de 12,5 milions d’euros. Amb aquests s’han creat prop de 3.200 llocs de treball directes. Inventats per l’economista de Bangladesh Muhammad Yunus, premi Nobel de la pau el 2006, que va fundar el Banc Grameen per ajudar amb microcrèdits els més pobres dels pobres i treure’ls de la misèria, Caixa Catalunya, a través de la seva Obra Social, va ser pionera a l’Estat a atorgar aquestes ajudes, amb més tradició a França o als Estats Units.

L’essència del crèdit

“No estem parlant d’un programa de primera acollida, estem parlant d’una ajuda que es dóna a una persona que té un projecte, es vol establir aquí i no té qui l’avali”, especifica Àngel Font, director de l’Àrea d’Inclusió Social de l’Obra Social de Caixa Catalunya. “Hem anat a l’essència del crèdit, que és la confiança”, explica, i especifica que si bé sempre hi ha riscos, totes les persones a les quals s’ha donat un microcrèdit, la majoria immigrants, venien derivades d’alguna entitat social. La seva experiència, explica, és bona. “Hem fet un estudi de 500 casos tres anys després d’haver rebut un microcrèdit. I el resultat ha estat que dos terços dels negocis continuaven. Aquesta és la mateixa taxa de supervivència que la majoria de negocis tant a Espanya com a Europa”, especifica. I afegeix que, segons aquest estudi, “moltes de les persones que havien hagut de tancar el negoci, malgrat tot, havien millorat la situació, és a dir, que també havien anat endavant”.

Uns dels que tiren endavant, encara ara, malgrat la crisi, són la Rita Haman i en Guillermo Altuna. Argentins d’ascendència francesa, ella, i basca, ell, van decidir venir a Barcelona el 2005 després de quatre anys de passar – ho malament al seu país. “El 2001 ja sabeu què va passar a l’Argentina i ens vam quedar sense ni un cèntim. Vam aguantar fins al 2005 i aleshores vam pensar: on anem? A França o al País Basc? Però al final ens vam decidir per Barcelona, una ciutat culta i amb història on vam pensar que els nostres vitralls tindrien futur. I aquí vam engegar Vitrart”, diu la Rita.

Tornar a començar

Ella, que té al darrere tres generacions de vitrallers, i el seu marit, a qui el sogre també li va voler ensenyar l’ofici (“després de sis anys de nuviatge”, explica ella), van poder muntar una casa – taller al carrer Pallars de Barcelona gràcies als diners que els va deixar Caixa Catalunya. “Vam començar de zero, com si tornéssim a tenir vint – i – cinc anys. Crec que encara estem sobrevivint però en tot cas, no anem endarrere sinó endavant, que és el que compta”, explica la Rita. Tot i que la seva especialitat són els grans vitralls i les làmpades, de mica en mica s’han anat introduint en el món de les fires i els mercats i ara també fan bijuteria.