Rafael Ribó Síndic de Greuges

Anys després de la Transició s’ha parlat molt de la salut de la cultura democràtica. Com anem de cultura de drets?

Des de la Transició hem normalitzat molt la cultura democràtica. Hi ha una diferència abismal entre la no llibertat d’abans i les llibertats d’ara. Això és molt bo. A mesura que passen els anys, però, tots aquests canvis els hem de saber explicar i valorar. En aquest sentit, trobo a faltar una explicació més punyent i profunda del que va significar la dictadura i del que és la democràcia, malgrat les insuficiències que pugui tenir. Les generacions que pugen no tenen tantes referències valoratives com els que vam viure el canvi de règim.

I pel que fa als drets?

Passa una cosa paral·lela. S’ha eixamplat el camp dels drets. Ara hi ha els drets socials, que no són únicament principis declaratius sinó drets subjectius que es poden reclamar, fins i tot, davant d’un tribunal. Falta més dinamització de l’exercici dels drets, que la gent els conegui i sàpiga també els seus deures.

La imatge d’una administració pública prepotent, que no escolta el ciutadà i va a la seva, ¿ha quedat enrere?

El Síndic de Greuges no és una fada que amb una vareta màgica transformi les coses, ni un observatori universal de tots els drets a Catalunya. El Síndic és una institució que només pot actuar, per concepte i marc legal, sobre el que li arriba com a queixa i el que investiga. D’altra banda, tot i tenir autoritat per convèncer, no té cap mena de coacció de tipus policial ni sancionador. El treball dels meus predecessors i el que fem ara han ajudat a fer que persones que ocupen càrrecs a l’administració pública vagin entenent que no hi són només pels seus coneixements legals, tècnics i de gestió, sinó per servir la gent. Cal que aquesta idea de servei públic arreli més a fons.

Li fan cas, al Síndic?

Li respondré amb estadístiques. Segons les dades del 2007, de cada 100 queixes que vam rebre, en un 30% es va considerar que la persona que havia presentat la queixa tenia raó. Doncs sobre aquest percentatge, en un 90% dels casos l’administració pública va dir que faria el que li havíem indicat; en un 5%, que ho faria a mitges; i a la resta, o bé no va dir res o bé va dir que no faria el que el Síndic havia recomanat. Més enllà de les xifres, cada cop hi ha més gent de les administracions que veuen en el Síndic un col·laborador. No només un investigador, que ha de ser – ho; no només un crític, que ha de ser – ho quan falla l’administració, sinó una figura que proposa una solució per a un cas individual i per a tots els que poguessin venir al darrere.

Les carreteres estan plenes de radars. ¿Hi ha un abús de la potestat sancionadora?

Sobre aquest tema tenim un grapat de queixes que fan referència a un principi que el mateix Tribunal Constitucional ha deixat claríssim: el dret del ciutadà, sigui infractor o no, a defensar – se, a presentar al·legacions. A vegades ens trobem amb sancions que s’han imposat sense respectar aquest principi de defensa. Em sembla positiu que s’adoptin mesures per evitar accidents de trànsit i defensar la vida de les persones. Ara bé, la resposta penal ens ha portat que el 2007 un 37% dels condemnats ho fossin per delictes de trànsit.

Quina reflexió faria sobre la immigració des del punt de vista dels drets?

El Síndic és una institució per atendre les persones, un concepte molt més ampli que el de ciutadà. La immigració continua sent necessària per al país: ha aportat nous ingressos a la Seguretat Social, nova sang i una renovació generacional. El futur passa per anar universalitzant el reconeixement de drets a tots els sectors de la població, siguin autòctons, d’altres països de la UE, de tercers països en situació legal o sensepapers.

Llengua i religió. Què me’n diria?

El Síndic ha avalat en diverses ocasions la immersió lingüística a les escoles i que hi hagi un règim lingüístic de convivència a partir de l’afirmació categòrica que Catalunya té la seva llengua pròpia, el català, que és oficial juntament amb la llengua de l’Estat. Això no provoca cap conflicte social detectable d’abast. Provoca l’anècdota de casos que poden suposar una violació d’un dret i que estudiem per tal d’aclarir – ho.

I reben moltes queixes?

Són un percentatge petit, i la majoria de casos són de gent que es queixa perquè no pot expressar – se en català. La immigració ha d’entendre aquest factor d’immersió, respectant tot el bagatge que porta d’origen, les seves llengües i identitats. En canvi, crec que no som conscients d’un enorme repte que tenim: la segregació a les escoles. El que hem aconseguit amb la immersió, que és no segregar, no es pot malmetre ara perquè estem segregant immigració i no immigració. Pel que fa a la religió, hem de continuar amb una actitud laica, amb un gran respecte a totes les creences.

Els polítics tenen mala premsa. Ho troba injust? Pensa que potser falten projectes i il·lusió?

La impopularitat és immerescuda. La política ha guanyat molt en gestió, en capacitat de màrqueting, però ha perdut fortalesa en els valors. Això també ha passat a la societat. Crec que és molt important que les generacions que pugen i ocupen càrrecs públics prestin més atenció als valors.