Quaranta anys després que Paco Candel radiografiés la immigració andalusa, murciana, gallega i extremenya a Catalunya, la situació actual és força més complexa. Els nous catalans que arriben també són pobres, però de tot el món. Marroquins, gambians, veneçolans, xinesos, pakistanesos… fan les feines que no vol fer ningú i els seus fills s’acumulen als centres públics. Hi ha instituts on tots els cognoms són estrangers i el contacte amb alumnes autòctons és inexistent. El professor es perd enmig d’una barreja de cultures i llengües, impotent i sense intèrpret. La quantitat desborda les previsions i en alguns municipis trobem alumnes sense plaça. Amb aquest perfil avançar en els plans de millora és complicat per no dir impossible. Per sort, funcionen les aules d’acollida, encara que només cobreixen els que no entenen ni català ni castellà. Molts dels seus pares tampoc saben l’idioma, i alguns amb prou feines llegeixen i escriuen. La direcció dels centres hi posa voluntat i vigila que no es formin guetos ni bandes. Molts nouvinguts reclamen els seus drets, però no sempre tenen clars els deures de la terra que els acull. D’altres directament menyspreen la cultura i la llengua autòctona. Tot això, i més, bull a les aules mentre l’administració exigeix millorar les estadístiques. La diversitat pot ser enriquidora, però l’acumulació indiscriminada és indigesta per molt ciutadà del món que es vulgui ser. Com diuen en alguns centres, es tracta d’arribar sencers a final de curs, i no se’ns pot demanar més.