FÈLIX BERNAL – Salt

“Des de fa uns sis mesos molts companys han hagut de tornar al Marroc”
li Hitani és un jove marroquí nascut a Nador de 22 anys. Ell, com d´altres, va arribar a Salt ara fa “busca d´un somni” anat esvaint. Ara està estalviant per poder tornar a casa. Ell no és l´únic marroquí que ha decidit marxar. De fet, moltes de les persones que durant 20 anys han arribat a Salt en busca d´un futur millor estan marxant. El preu de la vivenda, el menjar i la falta de treball fan que es comenci a viure un nou fluxe migratori.

“Vam venir aquí per un somni però no em penso quedar”. Hitani fa dos mesos que es va casar amb la seva nòvia al Marroc. Espera poder retrobar- se amb ella però de moment treballa a la botiga del seu pare a Salt. El negoci també trontolla i en breu hauran de tancar. “Els immigrants no volem ajudes, volem feina”, explica. El seu cas, però, no és particular. “Des de fa uns sis mesos molts companys han tornat cap al Marroc”. A més, adverteix que la convivència pot empitjorar si la situació no millora: “No hi ha problemes perquè el 90% de la gent que vivim aquí som pobres. Ens ajudem. Però molts tenen fills, se´ls ha acabat l´atur i no poden sobreviure. Aquests acabaran sortint al carrer i no faran res de bo. Està clar que no deixaran els seus fills sense menjar”.

Muhamadou Sillah-Sillah és de Gàmbia, porta 24 anys a Salt i té 12 fills. Des de fa dues setmanes està parat. “La gent té problemes per menjar i dormir, i la majoria no tenen papers”. És el peix que es menja la cua. “Si no hi ha papers no hi ha feina, ni tampoc menjar”. La seva és la història de tots però ell es resiteix a moure´s. Porta els seus fills a l´escola, i està peocupat. Diu que hi han masses baralles i manca d´ordre: “Els nens es barallen. No els controlen i creixen amb violència”. Mandib Sin no va poder anar a l´escola. Ells és indi, té 19 anys i fa tres que viu a Salt. “Quan vaig arribar amb 16 anys no vaig poder estudiar, vaig haver de posarme a treballar”. Viu amb el seu pare i treballa al negoci familiar.

Júlia Aceituno, va venir d´Honduras fa 18 anys. Explica que “quan arribes creus que tot és de color de rosa”, però “aquí la situació és ben diferent”. No hi ha papers. No hi ha treball. I si treballes sense papers corres el risc que no et paguin". Ella també ha vist com alguns amics ja han emigrat. “Els polítics parlen d´ajuts però són només promeses”, sentencia.

Aigul Tleukiyeva, és de Kazakhstan, porta sis anys aquí, fa tres que va conseguir els papers i només fa set mesos que ha arribat el seu fill. “Quan vaig arribar volia tornar-me´n. No entenia l´idioma. Vaig treballar sense papers, ens pagaven malament i si protestaves ja sabies on tenies la porta. Haurien de promoure contractes de formació”. A la seva escala hi vivien dos magrebins que van haver de marxar perquè no podien pagar la hipoteca i ara el pis està en subhasta. El seu fill es diu Rinat Koilakov i té 18 anys. Compren el castellà i s´expressa amb certes dificultats. Estudia català i anglés i vol ser dissenyador. Ara també busca feina.