El circ de les eleccions americanes torna a ocupar bona part dels informatius, com si, efectivament, ens hi estiguéssim jugant el nostre futur i el del planeta. La gran esperança – negra en aquest cas – és Obama, però ara els republicans s’han tret de la màniga una vicepresidenta prou integrista i ignorant perquè s’hi identifiqui la massa de votants de l’anomenada Amèrica profunda.

L’ENTUSIASME DELS SEGUIDORS d’uns i altres només s’explica pel messianisme que impregna l’inconscient col·lectiu: una irracional necessitat de creure que apareixerà un líder que ens redimirà de totes les misèries. Però la freda realitat és que el marge de llibertat d’un president dels EUA té una incidència quasi anecdòtica sobre el seu mandat. Pitjor encara: només algú disposat a cedir a les pressions dels grans lobbies – i, per tant, amb molt pocs escrúpols – té opcions d’arribar – ho a ser.

LA CASA BLANCA ÉS, SEGURAMENT, la concentració de poder més gran del planeta. És, per tant, una estructura perversa en un sentit molt concret: condiciona la vida i la mort de milions de persones que no poden influir – hi amb cap mitjà. Dir que el poder concentrat és il·legítim és, de fet, redundant: sempre que el poder es concentra en unes mans és perquè ha sigut arrabassat d’unes altres.

SI DEMÀ UN EXTRATERRESTRE ENS VISITA i li anem presentant els grans líders mundials – Bush, Putin, Sarkozy, Berlusconi, etc. – , se li plantejarà la següent paradoxa: ¿com pot ser que un sistema dissenyat per seleccionar els millors acabi elegint uns paios tan poc recomanables? Que Ibarretxe sigui una persona decent i Bush un miserable no és només una qüestió de sort, té a veure amb un fet crucial: a Ibarretxe, i com a ell a qualsevol president d’un país petit i cohesionat, el voten ciutadans, mentre que a Bush el vota una massa.

SER CIUTADÀ O SER MASSA no és cap qualitat intrínseca, cadascun de nosaltres som una cosa o l’altra segons la dimensió política del nostre vot. En el cada vegada més anèmic teixit d’això que anomenem societat civil – de l’AMPA al comitè d’empresa, de l’ONG al petit municipi – , darrere cada vot hi ha plena consciència de la complexitat dels temes i la transcendència de les decisions. Els líders, si podem anomenar així amics i companys, només ho són si estan al servei d’uns valors compartits, i si les seves trajectòries, conegudes per tots, són coherents amb el que defensen.

COM MÉS S’ALLUNYA EL PODER DEL VOTANT més s’aprima la dimensió política del vot, la impotència ens fa passotes i ressentits, ens aïlla, i transformats en massa som presa fàcil del populisme, el màrqueting i els interessos inconfessables dels poders fàctics. El que s’aprima, en el fons, és la mateixa democràcia.

I ÉS PER AIXÒ, PERQUÈ LA DISTÀNCIA ÉS ENORME en el cas dels comicis americans, que la gran esperança és negra; no pel color de la pell (que ja seria hora que fos irrellevant) sinó pel poc optimisme amb què podem esperar qualsevol resultat. D’això alguns en diuen antiamericanisme, com si la desconfiança davant les concentracions de poder tingués res a veure amb l’ètnia o la cultura. Són els mateixos que mai diran antiespanyol a un histèric oponent de Zapatero; ni anticatalà als que no suporten Montilla. Són els mateixos que obliden que aquest antiamericanisme accepta plenament que la llibertat que es viu als EUA és extraordinària comparada amb la d’un rus o un xinès.

PERQUÈ NO ES TRACTA DE QÜESTIONAR les bases d’una democràcia que ha fet increïbles progressos en l’àmbit dels drets civils, sinó d’entendre que per fer – la plena cal una profunda descentralització dels poders que torni als electors un protagonisme polític sense el qual no poden ser ciutadans. D’aquesta descentralització – i els canvis estructurals que exigeix – , i no pas del carisma personal de ningú, en depèn que algun dia puguem presentar els nostres líders a l’amic extraterrestre sense que ens caigui la cara de vergonya.