Per què els immigrants que moren intentant venir en pastera al somni d’un món millor interessen tan poc als mitjans de comunicació? Aquest any, oficialment, n’han mort 130, deu dels quals eren nadons. La xifra no oficial de l’any passat és de 3.500. Tres mil cinc – cents!!! Vint – i – tres cops els morts de l’accident de Barajas… I compari vostè la presència mediàtica d’un tema i un altre. Si, ja sé que la vida és dura i que passa igual amb els huracans, on despatxem més de 500 morts a Haití en tres segons i zero morts de Nova Orleans amb corresponsals fent cabrioles en directe. Però amb les pasteres hi ha més teca.

Home (i dona), és que si els tres mil cinc – cents immigrants s’ofeguessin a la vegada… encara seria una xifra. I quines imatges impactants ens ofereixen? Cap ni una. I no hi ha res més antitelevisiu que quilòmetres i quilòmetres de mar sense res. És clar, sense res perquè, bàsicament, no hi ha res. Ni els cadàvers. Ja m’explicarà vostè quants punts d’audiència et dóna una imatge del no – res. I sense cadàvers tampoc no hi ha enterraments. I miri que són agraïts, eh? Primers plans de famílies destrossades, la caixa i les seves corones, la campana tocant a morts, la gent aplaudint (incís: què coi aplaudeixen, que s’hagin mort?). I sense cadàvers tampoc tens a qui preguntar, per exemple: “S’acaba de morir tota la seva família, ens pot fer una valoració?”, ni de qui rebre la resposta: “Ui, estem molt contents i molt animats”.

Total, que els de la pastera no tenen res a fer comparat amb una bona estavellada d’avió, amb el seu incendi, les seves restes i amb les seves desenes d’ambulàncies en fila índia amb les sirenes a tota hòstia. És que la plasticitat és incomparable, on va a parar. I la gent, que no som tontos, ho sabem i per això ens ho mirem. Però el que més ens enganxa de veritat és que pensem: “A l’avió hi podria haver anat jo. A la pastera, no. Bufff, que tranquil (o tranquil·la) m’acabo de quedar”.