A Itàlia l’exèrcit patrulla pels carrers per prevenir el crim. Atent, sobretot, als campi nomadi dels gitanos, a qui atribueixen robatoris, raptes i altres delictes que han inflamat els ànims de molts italians, i de retruc, alguns d’aquests campaments.

La gitanofòbia s’ha estès fins a extrems insuportables. No fa gaire Violetta, de 12 anys, i Cristina, de 13, jeien ofegades a la platja de Torregaveta, a Nàpols. Només els peus nus sobresortien de les tovalloles que cobrien els seus cadàvers estesos sobre la sorra. Alguns banyistes es miraven les dues nenes gitanes mentre seguien prenent el sol a pocs metres.

Des que fa segles van sortir de l’Índia i es van escampar pel món, els gitanos o rom han estat un poble seminòmada estigmatitzat per l’èxode, l’analfabetisme, la mendicitat, la delinqüència i la mortalitat prematura. Maleïts i incompresos. Esclavitzats pels otomans i diabolitzats per l’Església, que els associava a l’endevinació i a la màgia, i veia en la seva llengua un idioma d’engany per al cristià. Mig exterminats pels nazis, i ara, discriminats i repudiats per molts Estats europeus malgrat que els vuit o deu milions de rom que viuen a Europa representen la principal minoria ètnica, i la seva música i forma de ser amaren la cultura de molts països del Vell Continent.

Si bé també és cert que la seva negativa a perdre les arrels i la llibertat ha dificultat l’encaix en les societats d’acollida i ha atiat la llegenda. De petit, ja m’ho deia l’àvia: “Si no et portes bé, se t’enduran els gitanos”.