Ha costat, però finalment el govern espanyol ha entès que la suma de totxo, turisme, consum i molta immigració perquè com més serem més riurem no era una bona equació per a l’economia. Ha costat perquè els agradava vantar – se de tenir més no sé què que Itàlia, malgrat que quan es reuneixen els grans, mai no conviden. Ara ja han après a parlar d’innovació. Innovació és una paraula fetitxe, que els polítics diuen perquè es vegi que són moderns. Però canviar una economia caca per una economia d’innovació, que és coneixement i valor afegit, no és cosa que es faci d’avui per demà i menys en temps de crisi. Això hauria de dir el senyor Sebastián, que és el ministre de la cosa.

Espanya té, per una banda, un gruix immensíssim de treballadors no qualificats dins del mercat de treball. Un gruix que es nodreix cada any amb aquell 30% de fracàs escolar, xifra que és la mitjana, que vol dir que segons on puja. Per una altra banda, el mercat de treball és tan cutre que no sap absorbir bona part dels llicenciats, que comencen fent coses per sota de la seva capacitació. Això tampoc ho explica el senyor Sebastián. El senyor Sebastián es dedica a les mesures estil Zapatero, com ara regalar una bombeta (he dit una) de baix consum a cada llar espanyola, i són milions de bombetes, que sumen calerons, per tal de reduir la factura energètica.

Catalunya està molt millor, quant a innovació. Per a alguna cosa ha de servir la tradició. I també el fet que fa anys que hom hi està posat, anys que els sectors emergents, que diuen ara, emergeixen. Hi ha pocs recursos, és cert, però realitat privada i planificació pública van bé. Els sectors econòmics fan els deures i acorden el que han d’acordar. Ara bé, si tant vol la innovació, senyor Sebastián, arregli el que ha d’arreglar. Faci que Barcelona tingui l’aeroport que necessita. I les infraestructures. I el finançament. Això seria inversió productiva i, no cal dir – ho, seria tota una innovació.