Huma Jamshed Presidenta de l’Associació de Dones Pakistaneses

Quant temps porta a Barcelona?

Set anys. Vaig venir per reagrupament familiar. El meu marit es va haver d’establir a Espanya per feina.

Se sent plenament integrada?

Sí. Considero Espanya com el meu país, la meva gent… No trobo a faltar el Pakistan.

Vostè, tanmateix, és un privilegiada. Ha estudiat, té un doctorat a la Complutense…

Per descomptat. He tingut molta sort amb el meu marit. El nostre va ser un matrimoni pactat i afortunadament ell és molt lliure i obert…

No ha patit prejudicis ni racisme?

No. M’han rebut molt bé. Hi ha algunes persones racistes. Però són minoria.

I la resta de dones pakistaneses que coneix, com viuen a Barcelona?

Són tímides, mandroses, tancades… Han viscut tota la seva vida sota prohibicions, condicionades per qüestions d’honor…

Va ser fàcil contactar – hi?

Gens! No tenen permís per parlar amb qualsevol persona. Hi ha dos tipus de marits. Uns no les deixen parlar amb altra gent perquè creuen que les poden enganyar. I d’altres simplement no volen que es relacionin amb altra gent.

Vostè ha definit les seves compatriotes com “pobres, sense drets i passives”…

Sí. Perquè al Pakistan tenen veïns, amics, família. Aquí, en canvi, no tenen ningú, desconeixen l’idioma, no tenen vida fora de casa. I viuen en unes cases petites, compartides amb altres famílies…

¿Obrir les dones al món exterior va ser l’objectiu de la seva associació?

Sí. En set anys hem aconseguit que interactuïn amb el seu entorn. Abans les dones no tenien confiança, desconeixen la cultura d’aquí. Això ha canviat.

Els inicis van ser complicats…

Sí, va ser molt dur. Vaig rebre amenaces de marits, dels líders d’associacions pakistaneses molt poderoses a Catalunya.

Per què l’amenaçaven?

Es pensen que jo visc fora del cultura pakistanesa i que vull fer malbé les dones…

Aquests recels s’expliquen per l’islam?

No és una qüestió religiosa. És un tema social, de masclisme extrem. Jo també sóc religiosa, i practicant! Però no prohibeixo… De tota manera, això està canviant. Ara em respecten perquè tinc el reconeixement de l’Ajuntament i la Generalitat.

Com va aconseguir trencar les barreres?

Amb amor, feina. M’ho he treballat persona per persona. En alguns cas vaig aconseguir guanyar – me la confiança del marit, o del pare, per acostar – me a la seva dona o filla. Ajudant – los a trobar una feina, a trobar un pis…

Per què ho va focalitzar en les dones?

Perquè una dona ben informada significa que aquesta informació es multiplica per 50: el seu marit, el seu pare, els seus veïns, els seus fills, els seus coneguts. Les dones són un punt de difusió. Els homes són més conservadors, qualsevol informació se la queden ells.

Quantes dones son a l’associació?

En aquest moment hi ha inscrites 300 dones, però tenim més de 500 membres. Algunes, casades amb homes que són líders de la comunitat pakistanesa, tenen por de les seves parelles i no s’inscriuen, però igualment vénen a l’associació.

No poden inscriure el seu nom?

La invisibilitat de les dones és honor per a les famílies; com més invisibilitat, millor.

El hijab és identitat o obligació?

Una mica de tot. Una dona tímida, com més roba porta més es pensa que és invisible i que està més segura.

Ha fet classes de gimnàstica a nenes. Els pares no volien que hi anessin…

Al principi va ser complicat, no es volien treure el mocador ni posar – se pantalons. Jo no les hi podia obligar, perquè no m’haurien entès. Els vaig deixar un temps, perquè ho pensessin elles mateixes, i ara totes les noies es canvien de roba perquè han vist que era incòmoda per fer exercici…

Per què al carrer només hi ha nois pakistanesos?

A partir des 12 anys les nenes s’estan a casa netejant, cuinant i ajudant les mares. No poden sortir soles al carrer.

A la seva filla li pactarà un matrimoni?

Encara és petita, no té ni quinze anys, però és una persona, no una propietat meva. Ella escollirà i si necessita ajuda sap que em té.