La intransigència de la política de Berlusconi davant la immigració il·legal és, a més d’oportuna – atès el sentir actual del país – , absolutament coherent amb la visió conservadora d’aquest govern italià. Per als polítics i electors de la “dreta dura”, la noció de pàtria és primordialment patrimonial. I així com ningú concep l’ocupació del seu propi habitatge per part dels sensesostre de qualsevol lloc del món – sigui del veïnat o dels antípodes – , tampoc accepten els berlusconians que la pàtria d’un s’hagi de veure poblada per gent que ha decidit instal·lar – s’hi sense permís, treball, ni – sovint – cap contraprestació. Segons la filosofia que “cadascú carregui el seu mort”, la immigració clandestina és absolutament inacceptable. La irritació contra l’assentament de gent no desitjada és proporcional a la conflictivitat que comporta l’elevat nombre de forans – prop del 10% de la població nacional, de mitjana, a l’Europa occidental – amb l’altíssim percentatge de delinqüència que genera la pobresa extrema i la total incapacitat d’adaptació de certs d’aquests forans a la cultura del país d’acollida. El problema és general i es registra una intolerància sagnant en el nostre continent… però també al Tercer Món, com recentment s’ha vist a Sud – àfrica. Això és així amb la migramisèria, però no és exclusiu d’ella. Nacions riques i amb una immigració camuflada de gent adinerada – com Suïssa, per exemple – es defensen promulgant lleis que prohibeixen als estrangers la compra de terrenys i d’habitatges.