Acabem d’assistir a l’espectacle vergonyós de la mort de quinze immigrants en pastera, dels quals nou eren criatures. ¿A quin extrem hem arribat? Mentrestant, els nostres democratíssims representants intenten crear una Euromediterrània que afronti el problema de la immigració, capitanejada per Sarkozy (com, si no?), i amb països tan mediterranis com Alemanya, perquè no s’enfadi. Total, que l’han parida morta. Diuen que els mouen motius humanitaris, però jo no m’imagino Sarkozy curull de bons sentiments llevat que hi hagi una càmera al davant. I entre les pasteres no hi ha càmeres, ni fa bonic fer – se abraçades amb gent exhausta, deshidratada i cremada que acaba de llençar al mar nou criatures.

Que al primer món se’ns ha fet el cor de pedra és un fet irreversible. Per apaivagar la poqueta consciència que ens queda s’ha inventat una paròdia de la caritat (“mesas petitorias”, “cepillo de la iglesia”, etc.), incloent – hi magres contribucions a ONGs voluntaristes i sovint ineficaces. La justícia social, nom que ara està de moda, continua, però, absent. Per això m’ha donat esperances l’anunci del govern balear que ha decretat que alimentarà, per llei, tot aquell que tingui gana. La clau de la qüestió és el circumstancial “per llei”, que equival a dir que es tracta de drets i no de concessions, ni de caritat, ni tan sols de solidaritat. La gent que té gana ha de menjar. Sense recol·lectes ni “bondadoses” donacions: els nostres impostos han de donar per a això. No cal omplir – se la boca de justícia social, i encara menys, com fa Zapatero, com a cortina de fum per tapar una crisi que està essent letal, o unes balances fiscals que, ja calculades, són un espoli demostrat a Catalunya.