Fa unes setmanes vaig ser a la presentació a Vic d’una campanya singular. En una sala plena a vessar es van anar alçant, d’una en una, persones que feia poc que havien arribat a Catalunya. Venien del Marroc, de Veneçuela, del Japó… Repetien històries emocionades i emocionants sobre l’arribada al nostre país i sobre tot allò que havien descobert, entre d’altres coses una llengua que han començat a utilitzar perquè també han començat a estimar – la. Els accents eren tan diversos com les procedències, però la reclamació només era una: volen que, sisplau, els parlem en català. Tant se val quina sigui la seva llengua materna, milers de persones han triat aquest país per viure i per intentar construir el seu futur i per tant han decidit fer seva la nostra llengua. I si algú ens diu: “Sisplau parla’m en català”, potser ens ho haurem de pensar dues vegades abans de considerar – lo un estranger o un immigrant. Però no era simplement una reclamació de llengua la que feia aquell grup de Vic, demanaven alguna cosa més. Reivindicaven la seva parcel·la en la nostra cultura. El repte fonamental que tenen avui els mèdia, especialment els audiovisuals, és aconseguir que aquestes persones que han arribat de lluny no només parlin sinó que també somniïn en català. Si ens obrim, si aparquem les etiquetes, si els donem cabuda a través de nous espais de representació, aconseguirem reinventar l’imaginari col·lectiu per a tothom i en la nostra llengua. En plena època de fragmentacions i parabòliques, els mitjans de comunicació en català han de guanyar – se aquest nou espai. No serà fàcil, però després de veure com defensen la nostra llengua persones que fa poc que han arribat a Catalunya, és més que possible.