La immigració ni és nova ni mai ha estat mancada de conflictivitat. Ja des de la prehistòria el desplaçament de grans contingents humans ha sigut constantment conflictiu. Si s’exceptuen les èpoques remotes d’un món infrapoblat – o els territoris d’ínfima demografia en els temps històrics – , l’aparició d’un nou grup humà en un territori aliè sempre ha sigut conflictiva. Avui, també… encara que les circumstàncies siguin ben diferents.

EL QUE ÉS RELATIVAMENT NOU DEL FENOMEN migratori actual és l’agressivitat política dels immigrants. Especialment a Europa, els gens menyspreables contingents dels sensepapers es coordinen cada cop més i millor per intentar transformar la seva il·legalitat en un dret conquistat. És una faceta nova del problema migratori que no és transcendental, però sí summament enervant perquè treu la convivència del terreny de la solidaritat per plantejar – lo com un dret, cosa que és més que discutible, perquè la majoria dels il·legals no ha fet mèrits laborals que justifiqui una reclamació; senzillament invoquen la pietat. I aquesta és una virtut cristiana, però cap dret.

MALGRAT LA CONFLICTIVITAT POTENCIAL que conté aquest confondre legislació amb misericòrdia, el problema essencial que planteja la immigració és un altre: el de la integració. La diversitat és una constant en totes les societats i fins i tot una constant beneficiosa, en tant que genera impulsos i idees noves. Però com qualsevol enzim o revulsiu en biologia o química, en sociologia aquesta diversitat només és beneficiosa si no depassa certa proporció en relació amb la societat amfitriona.

ÉS A DIR: LA CONVIVÈNCIA AMB MINORIES demogràficament importants exigeix que aquestes s’integrin notablement i progressivament en la societat d’acollida. Fet que és relativament fàcil i que es produeix quan les diferències inicials entre majoria i minoria no són excessives, com en el cas de les migracions dins una mateixa nació. És un fenomen constant al llarg de la història a tot arreu, des la immensa Xina, que, atesa la seva dimensió demogràfica i cultural, acabava per assimilar fins i tot els conqueridors, fins als Estats Units actuals, on la segona generació d’immigrants hispanoamericans està – amb les excepcions que sempre es donen a totes bandes – perfectament integrada tant culturalment com idiomàticament.

AVUI EN DIA A EUROPA OCCIDENTAL la cosa és ben diferent. Per una banda entren importants masses de forasters – al voltant del 10% de les poblacions indígenes – i per altra banda la major part d’aquesta immigració està culturalment molt, molt lluny dels valors imperants en els països d’acollida. No parlo del tema lingüístic perquè aquest el superen els forasters en el pitjor dels casos en la segona generació. Però, com s’ha vist amb la immigració musulmana i balcànica a l’Alemanya de postguerra, la forma de vida d’una altra cultura només s’adopta si se li reconeix una superioritat intel·lectual, moral… o senzillament pràctica en la vida quotidiana.

I AIXÒ NO ÉS GENS EVIDENT PER ALS IMMIGRANTS culturalment més mal preparats (els milionaris i els professors universitaris no emigren) que tenen l’oportunitat de refugiar – se en els guetos nacionals que es formen en els països amfitrions així que la immigració és numèricament important. Entre la nostàlgia, el sentir – se comprès i certa solidaritat patriòtica, aquestes illes de connacionals acaben esdevenint impediments insuperables per a la integració de l’immigrant. D’aquí que evitar la formació de guetos sigui la millor manera com la societat amfitriona pot ajudar a la integració dels ciutadans estrangers.

EL QUE ÉS GREU D’AQUEST PROCÉS D’ENQUISTAMENT cultural és que paralitza l’esforç individual d’integració justament en aquells immigrants que més ho necessiten. Aquest creure que així, refugiant – se en la forma de vida i valors de la seva pàtria, podrà aguantar tota la vida en el nou entorn paralitza generalment l’esforç que ha de fer l’immigrant per incorporar – se sense dissonàncies a la societat d’acollida.

I NO ENS ENGANYEM: NO NOMÉS NO HI HA integració fàcil, sense esforços, sinó que aquests els han de fer les minories. La majoria amfitriona no té per què canviar els seus esquemes bàsics, ni pot fer una adaptació plural que integri tots els immigrants vinguts des de l’Àsia fins a l’Amèrica i des de l’Àfrica negra fins al Magrib.